Tots coneixem Psicosi, i si no, a tots se’ns apareix la mateixa escena quan algú aixeca el braç i fa “i i i i i i” amb un so estrident i cara de pocs amics. I és que aquesta pel·lícula va trencar molts esquemes als anys 60 de Hollywood, i encara ara, al Palau de la Música, no deixa de remoure’ns. Psicosi es va estrenar amb la pressió d’una dècada de grans pel·lícules del mateix…

En veure Panorama des del pont, al Teatre Goya, no he pogut evitar pensar en Terra baixa. No pas perquè les dues obres s’assemblin en la seva construcció dramàtica o en el context en què van ser creades, sinó perquè totes dues posen en escena el xoc entre un món antic, amb les seves lleis, dependències i prejudicis, i un món modern que truca a la porta amb promeses de llibertat, però també amb noves…

     La primera escena és una dona de mitjana edat que està asseguda mirant per la finestra amb els genolls replegats entre les mans. La imatge ens evoca un quadre d’Eduard Hopper, aquestes dones solitàries que no saps si esperen alguna cosa o simplement miren. El quadre té un nom: Morning sun, i l’autor de l’obra, Simon Stephens, també l’ha agafat.       Morning sun és la historia de la vida d’una dona…

           Quan has sovintejat la pintura de Kiefer et sembla que, abans de començar a fer una obra, vulgui arrossegar damunt la tela – o, en aquest cas, ficar en una vitrina – tota la història d’Alemanya. A La Pedrera hi arriba amb plom, palla, cendra, llibres, plantes, ruïnes i estrelles, com si encara fos possible pintar després de la catàstrofe. I aquí és on apareix aquella Alemanya de Wim Wenders, la dels àngels que…

Ja hem gaudit  de  la 48h Open House Barcelona,  el festival d’arquitectura que fa disset anys permet descobrir edificis, habitatges i espais emblemàtics de Barcelona i d’altres municipis de l’àrea metropolitana que habitualment no estan oberts al públic. Propostes que ens acosten a llocs amagats, llocs que normalment estan tancats al públic, llocs curiosos, edificis singulars, claustres, hotels, vestíbuls, torres, construccions antigues i noves, fàbriques, mercats… El festival destaca la importància de l’arquitectura en la…

Ara fa cinquanta anys que al carrer Montseny de la vila de Gràcia naixia el Teatre Lliure, una alenada europea de llibertat al teatre català. L’any 76 feia poc més d’un any que havia mort el dictador més vell d’Europa – “podrit botxí”, en el gran poema que li va dedicar Joan Brossa i que canta esqueixadament Miguel Poveda -, però als aires de llibertat d’aquella Barcelona i Catalunya encara se sentien els vents mefítics…

Diu Mario Gas que quan va deixar de dirigir el Teatro Español a Madrid va decidir tornar a fer d’actor, que és el que li agrada de veritat. I ho va encertar. Difícilment sortirem decebuts d’una obra que interpreti ell. Perquè ell la fa créixer. És elegant, seductor, convincent, sap posar-se el públic a la butxaca… A la Sala Beckett hem vist El pesimismo alegre. Mi suicidio, del matemàtic i pedagog francés Henri Roorda. En…

Hi ha una curiosa superstició en el món de l’òpera contemporània: la de creure que una obra mestra no acaba de ser intel·ligible fins que un director d’escena no ens n’explica el veritable significat. El compositor, pobret, va fer el que va poder amb la música, el llibret i els seus escassos recursos intel·lectuals; però, dos segles després, arriba un director amb una idea clara i genial i tot queda finalment aclarit. L’òpera, que fins…

Montblanc va viure dilluns una nit molt especial amb la inauguració del Festival Jordi Savall. El Santuari de la Serra es va convertir en l’escenari ideal per emprendre un viatge de més de cinc-cents anys enrere, de la mà d’Elkano: la primera volta al món, una proposta de l’Euskal Barrokensemble, dirigida per Enrike Solinís, que combina música, història i narració. La veu i la paraula de l’actor Jordi Boixaderas van acompanyar el públic en aquesta aventura marítima…

Una dona ja gran i el seu fill adult malviuen en un apartament precari al cor de Copenhague. El malestar constant, un llastre del passat, l’amargor, els retrets, el domini d’un sobre l’altre, la rutina, l’ofec… Un interessant diàleg – com un partit de ping-pong –  ple de silencis entre mare i fill. L’obra és de Lluïsa Cunillé dirigida per Albert Arribas. Dinamarca es va publicar al 1917, però només va córrer per mans dels…