Tots coneixem Psicosi, i si no, a tots se’ns apareix la mateixa escena quan algú aixeca el braç i fa “i i i i i i” amb un so estrident i cara de pocs amics. I és que aquesta pel·lícula va trencar molts esquemes als anys 60 de Hollywood, i encara ara, al Palau de la Música, no deixa de remoure’ns.
Psicosi es va estrenar amb la pressió d’una dècada de grans pel·lícules del mateix Alfred Hitchcock (Vèrtigo, La ventana indiscreta, Con la muerte en los talones…), i en va confiar la composició de la banda sonora a Bernard Herrmann, un compositor que en aquells temps ja havia col·laborat amb Orson Welles a Citizen Kane i amb Hitchcock a Vèrtigo.
Amb un baix pressupost inicial, la pel·lícula es va gravar en blanc i negre, tant per minimitzar els costos com per esmorteir l’impacte de les escenes sagnants en un moment on hi havia un debat obert sobre la violència en el cinema. Aquesta premissa també va tocar de prop a Hermann que va optar per utilitzar una orquestra només de cordes; una aposta atrevida, que buscava dialogar amb la cinematografia de Psicosi.
Violins, violes, violoncels i contrabaixos relaten el que les imatges no ens mostren: ens anticipen el perill, ens fan entendre la tensió d’una escena aparentment quotidiana, ens recalquen el desequilibri d’un personatge… però alhora ens manipulen psicològicament, fent-nos anticipar un fet que sembla evident, però que no s’acaba desenvolupant.
La posada en escena de tota aquesta complexitat musical va ser impecable. L’Orquestra Simfònica del Vallès només havia de tocar una partitura d’una gran exigència tècnica i expressiva, si no que havien d’anar en sintonia mil·limètrica amb les imatges que transcorrien sense treva sobre els seus caps. El director Julian Bigg va aconseguir mantenir els instruments de corda estretament lligats al ritme cinematogràfic, tot cohesionant la interpretació.
La jornada ja va començar entretinguda, amb una petita introducció humorística amb un toc macabre del divulgador cinematogràfic Albert Beorlegui. Aquest primer contacte va aconseguir transmetre la sensació d’intimitat en què entres quan mires una pel·lícula; així doncs, ens vam arrepapar bé al nostre seient, a punt per gaudir.
Pels que us pregunteu com és mirar una pel·lícula amb una orquestra just a sota i amb un escenari majestuós com és el Palau de la Música Catalana, us ho confesso, és aclaparador. Estem acostumats a quedar-nos embadalits per les pantalles, sobretot amb Hitchcock, que t’obliga a parar atenció als detalls, als anfocaments de càmera. Però en aquest format no pots evitar mirar de reüll la màquina de cordes que mou l’animació; o al teló de fons que embolcalla la pel·lícula; o les estàtues que observen, també atentes…
Tothom és protagonista en aquest aiguabarreig de llenguatges, i alhora ningú ho és. La famosa actriu Janet Leigh, interpretant Marion Crane, mor a mitja trama; la música, neutralitzada i enfosquida per la sordina durant tota la pel·lícula, despunta, estrident, en el moment àlgid del terror; la germana de Marion, que acaba descobrint el misteri, apareix només als últims 40 minuts. La pantalla, l’orquestra, el Palau! Arquitectura, música i pel·lícula esdevenen una experiència única.
I finalment va arribar l’esperada escena de la dutxa, on l’espectador no pot evitar sentir en la seva carn la nuesa de Marion Crane. Aquesta vulnerabilitat es veu intensificada amb els violins estridents que escoltes en directe, i ressonen, crus, en la càlida arquitectura modernista.
I veure com són tractats els instruments per tal d’assolir aquest calfred que et recorre l’espinada, és igual d’incòmode com l’escena mateixa. Com pincen i esgarrapen les cordes, un ventall d’arcs clavant-se frenètics; com gesticula furiosament el director, com dient: feu-li mal, assassineu el que teniu entre les mans. Veure aquesta escabetxina en directe, on no només n’hi ha un, sinó 33 assassinats, aconsegueix sacsejar fins i tot el més impassible.
Per poder copsar tots els matisos d’aquesta elaborada performance, un cop acabada la pel·lícula, i encara amb el cor una mica encongit, van repetir la seqüència de la dutxa, aquest cop sense pantalla. La violència d’aquella escena encara em persegueix en somnis, però no em penedeixo d’haver presenciat tan deliciós assassinat.