En veure Panorama des del pont, al Teatre Goya, no he pogut evitar pensar en Terra baixa. No pas perquè les dues obres s’assemblin en la seva construcció dramàtica o en el context en què van ser creades, sinó perquè totes dues posen en escena el xoc entre un món antic, amb les seves lleis, dependències i prejudicis, i un món modern que truca a la porta amb promeses de llibertat, però també amb noves incerteses. Entre la Catalunya rural i finisecular de Guimerà i els Estats Units de la immigració italiana que retrata Arthur Miller hi ha una distància enorme. I, tanmateix, hi trobem una mateixa tensió: la dificultat de trencar amb un ordre establert i el preu, sovint tràgic, que cal pagar per voler ser lliure.
Aquesta és una de les coses que més m’han interessat de l’espectacle: la manera com un conflicte situat en un context molt concret acaba interpel·lant-nos avui. Les arrels, la família, el sentiment de pertinença, la por de perdre allò que considerem nostre i la necessitat d’obrir-se camí en un món nou són qüestions que continuen ben vives.
Però si alguna cosa fa especialment reeixida aquesta proposta és la direcció. Sílvia Munt demostra una gran sensibilitat a l’hora de conduir el relat. No necessita grans efectismes ni artificis per mantenir l’espectador atrapat. Sap donar ritme a la història, graduar-ne la tensió i, sobretot, deixar respirar els personatges. La posada en escena és sòbria i eficaç, i posa tots els elements al servei del drama. És una direcció intel·ligent, que confia en la força de Miller i en la capacitat dels actors.
I és precisament en les interpretacions on l’obra troba una de les seves grans virtuts. David Selvas construeix un Eddie Carbone de gran complexitat, un home atrapat entre l’afecte, la possessió i uns sentiments que no sap reconèixer ni controlar. Laura Conejero li dona una rèplica magnífica com a Beatrice, amb una interpretació plena de matisos. Laura Gaja transmet molt bé la vitalitat i les ànsies de llibertat de Catherine. La resta del repartiment contribueix a crear un conjunt sòlid, creïble i molt ben travat.
Surto de Panorama des del pont amb la sensació d’haver vist teatre del bo: un text potent, una direcció excel·lent i uns actors que saben fer-lo arribar sense impostacions. I amb aquella satisfacció especial que produeixen els espectacles en què tots els elements encaixen i el drama, malgrat parlar-nos d’un altre temps i d’un altre país, acaba sent també una mica nostre.