Quan has sovintejat la pintura de Kiefer et sembla que, abans de començar a fer una obra, vulgui arrossegar damunt la tela – o, en aquest cas, ficar en una vitrina – tota la història d’Alemanya. A La Pedrera hi arriba amb plom, palla, cendra, llibres, plantes, ruïnes i estrelles, com si encara fos possible pintar després de la catàstrofe. I aquí és on apareix aquella Alemanya de Wim Wenders, la dels àngels que contemplen els homes des de dalt, però també la dels paisatges buits, les biblioteques infinites i els personatges que caminen com si busquessin una paraula que s’ha perdut. No en va Wenders és l’autor d’una pel·lícula enlluernadora sobre Kiefer i els immensos espais on crea l’obra com si fos un enginyer de ponts i camins de l’art.
Kiefer és un artista alemany fins i tot quan parla del cosmos. Hi ha en la seva obra la gravetat de la filosofia, de la poesia i de la història, però també alguna cosa cinematogràfica: grans espais, silencis, una mena d’inquietud que no acaba d’explicar-se. Tot és solemne, sí, però sota tanta cendra hi ha una ironia subterrània.
I després hi ha la poesia. Paul Celan, sobretot, amb aquella manera de fer que les paraules semblin restes d’un incendi. Llegit en les magnífiques traduccions d’Arnau Pons, Celan ens recorda que després d’Auschwitz la llengua ja no pot ser innocent. Kiefer fa una operació semblant amb la pintura: la superfície ja no pot ser simplement bella. Ha d’estar ferida, cremada, carregada de memòria. I al costat de Celan, Ingeborg Bachmann: una altra veu alemanya que sap que les paraules poden ser alhora refugi i ruïna.
Això fa que l’exposició sigui, en el fons, una defensa antiga i sempre actual de l’ut pictura poesis: pintura i poesia com dues maneres d’intentar dir allò que, estrictament parlant, no es pot dir. Kiefer pinta com si escrivís un poema immens; Celan escriu com si excavés una pintura sota les runes.
I les estrelles? Aquí hi podem contraposar Joan Miró. En les seves constel·lacions, les estrelles són signes lleugers, gairebé juganers. En Kiefer, en canvi, pesen. Són història, mite, cosmos i memòria. Miró deixa que el cel respiri; Kiefer sembla voler-hi arxivar la humanitat.
Potser per això, escombrant cap a casa, Kiefer queda en un estrany equilibri entre Tàpies i Barceló. De Tàpies, la matèria ferida, la crosta, la paret que sembla haver sobreviscut a alguna cosa. De Barceló, la gana de món: terra, plantes, pedres, desert, vida. Però Kiefer és menys mediterrani i més apocalíptic. Allà on Barceló celebra la matèria, ell pregunta què en queda.
A La Pedrera, però, aquesta pregunta no acaba en la ruïna. Entre plantes, llibres i estrelles, Kiefer ens recorda una cosa prou simples: que potser la pintura, com la poesia, no serveix per explicar el món, sinó per impedir que l’oblidem.
Xavier Lloveras