Com no va dir –però gairebé – Tolstoi, totes les parelles felices s’assemblen i totes les desgraciades ho són a la seva manera. En aquest cas, ens trobem amb una parella feliç – feliç en la carretera plena de sots de l’amor, com diu la cançó de jazz. Feliç fins a la mort i més enllà, fins a l’humus.                 Al programa de mà que ens donen al Teatre lliure…

         Nacho Duato diu que no és un artista sinó un artesà del moviment, com aquell que fa unes sabates ell fa coreografies. Busca la bellesa interior i lluita per la veritat. Aquesta bellesa l’ha portat  per tot el món i reconeix que l’estimen més fora d’Espanya. Encara parla amb nostàlgia de quan era director de la Compañía Nacional de Danza i les vegades que venia a Barcelona i el públic vibrava…

           Al fill de Joan Font li van preguntar un dia, quan era petit, de què treballava el seu pare. “El meu pare no treballa”, va dir convençut. “El meu pare i els seus amics es troben sota una carpa i juguen, canten, salten i ballen…” El nen s’havia adonat que allò no era treballar, tal com entén la majoria de mortals, allò era viure, passar-ho bé, buscar la felicitat… I…

             L’any 1955 Joan Fuster encetava la seva carrera assagística amb El descrèdit de la realitat.  Es tracta d’una mirada a vol d’ocell de la relació de la pintura amb la realitat des del Giotto fins, diguem-ne, el moment de publicació del llibre. És, segurament, un dels millors textos de teoria de l’art publicats en la seva època, amb la curiositat de ser d’un autor valencià en una llengua que…

Posem-hi que teniu la possibilitat d’anar a veure un dels millors actors de Catalunya representant una antologia d’alguns dels millors fragments del teatre universal. Comença per Èsquil i i arriba fins gairebé ara mateix. I entre un extrem i l’altre hi trobem Sòfocles, molt de Shakespeare, força Txèkhov, Pirandello i una miqueta de les obres clàssiques de repertori. I a més a més l’actor aprofita per fer algun trosset de les heroïnes del teatre, argumentant…

Jordi Savall feia temps que desitjava col·laborar amb al món de la dansa, i encara més amb la partitura que Gluck va escriure per Don Juan de Molière. Era l’any 1761, un any abans que escrivís el seu famós Orfeo et Euridice. L’any següent compondria Sémiramis. De les dues obres se’n va fer una coreografia que es va perdre al llarg dels temps. Ara, Le Ballet de l’Opera National du Capitole de Toulouse va demanar…

        Qui no ha quedat extasiat davant les fotografies que Man Ray va fer a la llavors model Lee Miller? Eren els anys 20 a Paris, centre de l’art en aquell moment d’entreguerres i on tots els artistes hi feien cap i la majoria van acabar passant a la historia de l’art, com Miró, Dalí, Eluard, Picasso, Duchamp, Ernst… Man Ray seria una figura clau dins el surrealisme i Lee Miller la…

          La gran sorpresa d’aquest Macbeth de la Perla és, per als que no els coneixíem en la nostra ignorancia enciclopédica, sentir els Tiger Lillies. De sobte, els amants de Tom Waits, Nick Cave, el cabaret berlinès i Kurt Weil ens trobem amb una barreja de tots plegats amb unes gotes de tabasco punk. Les tres bruixes de Macbeth canten, toquen la batería, xisclen i barregen les seves profecies bicèfales amb…

          “Obrad bien que Diós es Diós”, repeteixen els personatges de El gran teatro del mundo, de Calderón de la Barca, una de les obres més importants del segle d’Or espanyol que aquesta vegada veiem al Teatre Romea amb la companyia CNTC dirigits per Lluis Homar amb dramatúrgia i música de Xavier Albertí.           El gran teatro del mundo és un auto sacramental per celebrar el Corpus…

       La majordoma és el segon monòleg de Josep M. Miró dins del Tríptic de la epifania. Amb El cos més bonic del món…, que va interpretar magistralment Pere Arquillué al teatre  Romea, Miró va guanyar uns quants valuosos premis i sobretot va obtenir un gran reconeixement com un dels dramaturgs actuals més interessants. Ara continua els monòlegs amb La majordoma, interpretat per una altra gran actriu de l’escena catalana, Rosa Renom. El…