-
La literatura grega va fer un mal favor a la literatura universal. Amb la Ilíada, però sobretot amb l’Odissea, va crear dos dels poemes més perfectes dels que s’han arribat a fer, i això que tot just començàvem. I no gaire més tard, Sòfocles, amb Èdip rei i Antígona, va crear dues de les obres de teatre més perfectes que es puguin fer. I amb Èdip a Colonos va rematar la feina afegint un plus de complexitat a la nissaga tebana. Escrites en èpoques diferents de la vida del dramaturg – primer Antígona, després Èdip Rei i finalmente Èdip a Colonos, la darrera obra que va crear -, posades en ordre cronològic constitueixen un dels monuments literaris més perdurables i una de les reflexions més profundes sobre l’ànima humana.
Aquests dies podem veure Edip i Antígona al TNC. Carolota Subirós ha fet una bona feina fent una versió lliure de les tres obres a partir de la magnífica traducció en prosa de Carles Riba – almenys es fa constar el traductor originari, un fet cabdal que algunes versions teatrals recents de clàssics obliden -, adaptada perquè no s’allargui massa i amb un català lliure de les rareses noucentistes de la versió original. El text flueix, l’argument de l’obra se segueix perfectament i la sensación és que estem davant d’una obra d’una modernitat enlluernadora.
Els espais estan molt ben trobats i el cor i la música funcionen perfectament per donar l’aire ancestral de la tragedia grega.
Pel que fa a la part actoral, cal destacar, sobretot, l’Antígona de Kathy Sey, amb un parlament gairebé al final que, si fos una òpera al Liceu, hauria despertat una onada d’aplaudiments. I en segon lloc el magnífic Creont de Jordi Martínez i la Jocasta de Vicenta Ndongo. El problema bàsic és que dues terceres parts de la funció recauen en l’actor que fa d’Èdip i que en aquest cas no està a l’alçada del que demana una obra com aquesta. Per sort, sortim del teatre amb la potència i la força que ens ha donat l’Antígona revolucionària de Kathy Sey.
- ,
- o