BELLINI AL LICEU

  •        Hi ha una tendència força persistent a associar I Capuleti e i Montecchi amb el Romeu i Julieta de Shakespeare, una identificació comprensible però que no acaba de fer justícia a l’obra de Vincenzo Bellini. Perquè la història dels dos amants enfrontats per l’odi de les seves famílies no neix amb el dramaturg anglès, sinó que té arrels en la narrativa medieval italiana, que ja havia donat forma literària a aquesta tràgica història d’amor. Bellini, amb llibret de Felice Romani, recupera aquesta tradició i ens ofereix una lectura que té personalitat pròpia, malgrat que inevitablement la comparem amb la versió shakespeariana.
  •         Aquesta distinció no és només una qüestió d’erudició. També ajuda a situar l’espectador davant d’una obra que té les seves pròpies convencions dramàtiques i que no necessita reproduir tots els episodis que tenim associats al mite. De fet, aquí no hi ha pròpiament l’escena del balcó, tan emblemàtica en Shakespeare. La posada en escena del Liceu, però, hi introdueix una mena de balcó que sembla voler establir un pont visual amb aquella imatge universal de Romeu i Julieta. Una picada d’ullet que potser no és del tot necessària, però que contribueix a fer més recognoscible la història per al públic.
  •        Hi ha, en canvi, un moment que sí que mereix una atenció especial: el petó dels dos amants, interpretats en aquesta ocasió per dues dones. Una escena d’una gran càrrega emotiva que inevitablement em va fer pensar en el record del petó d’Anna Lizaran, una d’aquelles imatges teatrals que tot espectador català recorda o coneix per la seva intensitat i la seva veritat escènica en un moment d’alliberament després del franquisme. Aquí el gest adquireix també una dimensió particular: més enllà de la convenció operística i de la identitat dels intèrprets, el que importa és la força d’un amor que desafia les imposicions familiars i les fronteres que la societat vol establir.
  •       La proposta escènica aposta per una escenografia minimalista, sense grans artificis ni una voluntat excessiva d’imposar-se a la música. I és precisament aquí on trobo un dels seus encerts principals: l’espai escènic acompanya l’acció i, sobretot, deixa respirar els cantants. No hi ha una acumulació d’elements que distreguin de l’essencial, que en una òpera com aquesta és la força expressiva de les veus i la intensitat dels enfrontaments entre els personatges.
  •    I les veus són, efectivament, les grans protagonistes de la vetllada. La soprano i la mezzo ofereixen dues interpretacions de gran nivell, tant per la qualitat vocal com per la capacitat de transmetre el conflicte sentimental i familiar que travessa tota l’obra. El contrast entre les dues veus, amb els seus matisos i la seva força dramàtica, constitueix un dels grans atractius de la representació.
  •        Comptat i debatut, una proposta que no necessita grans efectismes per funcionar. Amb una escenografia discreta i al servei de la música, i dues intèrprets de primera categoria, el Liceu ens recorda que, en el bel canto, quan les veus tenen prou força i personalitat, sovint el millor que pot fer l’escena és no posar-s’hi al davant.