ELS VULNERABLES

Diu Sigrid Nunez que hi ha un remei per superar el bloqueig de l’escriptor: començar el relat per “recordo que”. I és el que segueix ella en les seves novel·les. No servei de gaire llegir la contraportada per saber de què va el llibre perquè a Nunez no li interessa explicar una historia sinó tot el que se’n va derivant de la historia. Podria escriure una bona trama, però acaba escrivint del que pensa, del que la commou. I així l’autora ens parla de literatura, de política, de la inseguretat, la por, la fragilitat, la bellesa, del canvi climàtic, del perill de l’autocompasió, del final de les vides dels escriptors i la manera de buscar una “llengua senzilla, continguda, sense ornaments.”

Els vulnerables arrenca citant a Oscar Wilde, que afirmava que els escriptors que comencen una obra parlant del temps és que no tenen imaginació. Ella, esclar, cita algunes grans novel·les que, precisament, comencen parlant del temps, com Charles Dickens, que parla de la boira a El casalot i ens la fa viure com si hi estiguéssim al mig.

La història d’Els vulnerables, editada per L’Altra i traduïda per Ariadna Pous, passa en plena pandèmia. Una amiga li demana a la narradora, una escriptora madura i solitària, si pot tenir cura del seu lloro en un pis magnífic al mig de Manhattan. La relació amb el lloro es fa molt estreta  fins que apareix un noi jove amb uns quants problemes a l’esquena que també s’instal·la al pis. Primer cadascú ignora l’altre, però acaben coincidint fumant porros i parlant, com en tota la novel·la, d’aquestes coses que apuntàvem abans. Perquè, com diu la contraportada, “Els vulnerables és com mantenir una conversa amb una amiga intel·ligent i profunda, divertida i erudita”.

Isabel Olesti