Segurament Henri Cartier Bresson,nascut el 1908 i mort el 2004, és el fotògraf que millor representa l’evolució d’aquest art durant el segle XX. L’exposició de la Fundació Mapfre permet veure-ho gràcies a una tria generosa i ordenada, contra el que li agradava al mateix fotògraf, de manera cronològica. I que només segueix un ordre temàtic quan la cronologia ho permet.
Una de les dades importants de la vida de Cartier Bresson és l’ensenyament que va rebre del pintor i teóric André Lothe. Pintor cubista que va anar derivant cap a una obra i una teoria formalista, va ser, curiosament, un dels referents de la crítica artística de Gabriel Ferrater. Segurament Lothe va ser fonamental perquè Cartier Bresson considerés importantíssim l’enquadrament – mai no “editava” les seves fotografies – i l’ordre volumètric de les seves obres. Al costat d’aquesta influència inicial, la seva amistat amb els surrealistes el va portar a donar importància també a l’atzar i la sorpresa. Són aquestes dues línies mestres les que han aconseguit que les seves fotografies respectin un ordre formal però alhora deixin pas a les rareses o les incongruències. Tot això es pot veure perfectament en aquesta exposició en el s seus primers passos com a fotògraf, amb obres pròximes al constructivisme rus i d’altres germanes de les composicions de Man Ray, per exemple.
El gran canvi, però, es produeix quan Cartier Bresson s’aboca al fotoperiodisme, sobretot amb la fundació de l’agència Magnum al costat d’alguns dels fotògrafs més importants del segle XX. Cul inquiet i viatger com és, és llavors que amb les seves obres podem resseguir la història i la societat del segle XX, des dels grans conflictes internacionals fins a les mostres gairebé sociològiques o antropològiques de llocs tant pròxims a ell com llunyans.
Una de les expressions que es fan servir quan es parla de la seva fotografia és la de l’instant decisiu, un concepte bàsic tant de la fotografia com dels contes o dels poemes – o, més be dit, de la bona fotografia, dels bons contes i dels bons poemes. Ell s’estimava més parlar del “tret fotogràfic”, procedent precisament del fet de disparar – tal com es diu sempre – la càmera, que converteix el fotògraf, fent servir un títol d’un llibre de Rafael Argullol, en un caçador d’instants. D’instants decisius, evidentment.