Rosalia acaba d’estrenar la seva gira a Lió i ben aviat la tindrem al Palau Sant Jordi de Barcelona (13, 15 i 17 d’abril).
Però Rosalía no és només una estrella del pop, sinó una artista que juga amb moltes vessants. Les seves cançons sovint funcionen com petites històries o fragments d’un relat més gran, combinant emocions, imatges i símbols com faria un llibre contemporani.
Amb El mal querer ja es veia clar aquest vincle amb la narrativa, i amb Motomami va fer un pas cap a una expressió més lliure i fragmentada, com un collage literari. Però és amb el seu últim àlbum, Lux, on aquesta relació amb la literatura es fa encara més profunda i ambiciosa.
A Lux, Rosalía construeix gairebé un univers literari propi. El disc està dividit en “moviments”, com si fos una obra clàssica o fins i tot una novel·la estructurada en parts, i tracta temes com la espiritualitat, la transformació i la identitat. Les cançons s’inspiren en figures de diferents cultures, especialment dones i santes, cosa que recorda a la manera com molts llibres construeixen personatges simbòlics.
El més sorprenent és l’ús de llengües: Lux incorpora fins a catorze idiomes diferents —des del català i el castellà fins a l’àrab, el japonès o el llatí—, i cada llengua està vinculada a una història o figura concreta. Això fa que el disc funcioni com una mena de mosaic literari global, on cada peça aporta una veu diferent, com si fossin capítols escrits en idiomes diversos.
A més, el projecte té un aire molt teatral i poètic, amb influències de l’òpera i la música clàssica, que reforcen aquesta sensació d’estar davant d’una obra artística completa, no només un conjunt de cançons.
En definitiva, Rosalía aconsegueix que la seva música sigui també literatura: no només per les lletres, sinó per la manera com construeix tot un món simbòlic. I a Lux —que ja des del nom, “llum”, suggereix coneixement i revelació— porta aquesta idea al màxim nivell, convertint el disc en una obra gairebé literària, diversa i universal.