Potser el títol d’aquesta obra no ens motivi gaire a anar al teatre, però un cop vista s’entén i penses que el que menys importa és el títol, perquè l’obra i els actors són genials. És un luxe que aquests dies poguem veure a la Sala Becket Com vaig aprendre aconduir, de l’autora nord-americana Paula Vogel, amb la magnífica direcció de Marilia Samper. Vogel és encara poc coneguda al nostre país, quan té un bagatge d’obres i premis increïbles i representacions per tot el món. I el luxe és també que hagi vingut a Barcelona i que hagi assistit a l’estrena del que n’ha quedat meravellada, tot i no entendre un borrall de català. I és que, un dels grans encerts d’aquesta versió catalana, és la direcció i l’escenografia.
Com vaig aprendre a conduir es va estrenar al 1997 i a més de ser un èxit que ni l’autora s’ho creia va guanyar un premi Pulitzer. Aquí és l’actriu Mireia Aixalà qui interpreta la noia/nena que pateix abusos sexuals des dels onze anys per part del seu oncle, que la manipula amb un discurs d’afecte pervers i acaba formant una teranyina entorn seu. No hi ha res explícit, res especialment morbós, l’obra, tot i la duresa, és delicada. És en el discurs de l’oncle on hi ha la perversitat.
Tot comença en una pretesa lliçó de conduir un cotxe, un idea que l’oncle proposa a la seva neboda d’onze anys, que s’ho pren com un joc. Ivan Benet és l’oncle, gran actor que es posa tant en el seu paper manipulador que de seguida sens angúnia i repulsió cap al personatge. A l’obra hi surt també la mare, genial Kathy Sey, i un repartiment boníssim de secundaris capaços d’actuar, cantar, ballar claqué o tocar el piano. La música acompanya molt i aconsegueix què el relat no es faci tan dur.
Les obres de la Becket no acostumen a fallar, però aquesta és per treure’t el barret. Chapeau!