Ara fa cinquanta anys que al carrer Montseny de la vila de Gràcia naixia el Teatre Lliure, una alenada europea de llibertat al teatre català. L’any 76 feia poc més d’un any que havia mort el dictador més vell d’Europa – “podrit botxí”, en el gran poema que li va dedicar Joan Brossa i que canta esqueixadament Miguel Poveda -, però als aires de llibertat d’aquella Barcelona i Catalunya encara se sentien els vents mefítics del franquisme. El 1979, ja una mica més lluny de la mort de Sa Excremència, a Barcelona van passar dues coses importants: hi va haver les primeres eleccions municipals democràtiques d’ençà de la República i el Teatre Lliure va estrenar La bella Helena. Entre els actors hi havia Anna Lizaran, que el 1978, a La nit de les tríbades, havia fet un dels petons lèsbics més famosos del teatre mundial, i Juanjo Puigcorbé, que també el 1978 s’havia passejat de pèl a pèl en una Vespino pel mig de Barcelona. Era l’època que encara es parlava molt de la diferència entre llibertat i llibertinatge. La Barcelona d’aquells anys es va inclinar decididament cap al llibertinatge.
I ara, una altra vegada, al Lliure de Gràcia, a Tot fent la Bella Helena, el col·lectiu Miserable recupera aquest llibertinatge en un moment que, entre el políticament correcte i l’agafar-se-la amb paper de fumar, ens fa enyorar, als que la vam viure, aquella Barcelona de finals dels setanta, del saló Diana, de les jornades llibertàries, del Lliure, de Comediants, dels primers Joglars, on a la Rambla passejaven Ocaña, Nazario, Biel Mesquida, Alberto Cardín – el primer que va dur les teories queer a Barcelona -, un jove i esquerranós Jiménez Losantos, el jove i encara molt hippi i poc modern Quim Monzó i on Pedro Almodóvar venia a enfonsar-se en el llibertinatge de Ciutat Vella i el Born.
Al voltant de l’opereta d’Offenbach, Miquel Mas Fiol i Pablo Ruiz, amb l’ajuda inestimable dels actors-músics-cantants Sergi Boqué, Jordi Cornudella, Gerard Franch, Carme Milán – magnífica mestra de cerimònies, a l’alçada de Cabaret -, Lluís Oliver, Mel Salvatierra i Núria Vinyals ens ofereixen unes muntanyes russes de música, alegria, diversió, crítica, mala llet, acudits impossibles, autenticitat, erotisme i llibertinatge, molt llibertinatge, sense manies i rient-se del mort – en aquest cas, d’uns quants morts – i de qui els vetlla. Dues hores de teatre i vida que es fan curtes. No veureu “La bella Helena” d’Offenbach, sinó una cosa molt millor. Llarga vida al Lliure.
Xavier Lloveras