L’any 1917 Marcel Duchamp va crear l’obra “Font”, que consistia en un urinari de porcellana firmat per un misteriós R. Mutt. La va presentar a la Societat d’Artistes Independents – on feia de jurat – i la van retirar de seguida. Encara que l’obra original s’ha perdut, en va quedar la fotografia que n’havia fet el gran fotògraf Alfred Stieglitz i que va exposar a la seva galeria del número 291 de la Cinquena Avinguda de Nova York. Pel mateix preu teníem el primer ready-made de l’art contemporani, una peça fonamental per als creadors més radicals, i una obra seminal de l’avantguarda fotogràfica.
Vuit anys més tard, Edward Weston va fer la fotografia d’un vàter de Mèxic, que va titular amb el nom espanyol d’Excusado, que ara es pot veure al Metropolitan de Nova York. A diferència de l’urinari de Duchamp fotografiat per Stieglitz, Weston no feia un joc conceptual sinó que fotografiava aquell objecte concret per la seva “bellesa extraordinària”, perquè “hi havia cada forma humana divina però sense les seves imperfeccions”. En cap dels dos casos no es tenia en compte la utilització habitual de l’estri – o sí. El gran escriptor japonès Juniziro Tanizaki, a l’obra Elogi de l’ombra de 1935, dedica unes pàgines memorables als cagadors d’alguns monestirs japonesos, aixecats a part del cos principal de l’edifici, amb una finestra que dona al bosc, i que converteixen l’acte de defecar en un plaer dels sentits. En tots tres casos, el més important és la bellesa – o què entenem pel concepte de bellesa.
És una qüestió fonamental per l’obra d’Edward Weston. Els inicis de la seva vida fotogràfica els va fer en el camí del pictorialisme, una curiosa derivació de la fotografia primerenca que volia imitar els efectes de la pintura. Si la pintura s’havia apartat de l’obsessió de copiar la realitat amb el naixement de la fotografia, la fotografia a partir d’un moment vol copiar la pintura, fins i tot quan aquesta, amb l’impressionisme, comença a apartar-se la còpia fidel del món. Un cop superat aquest xarampió inicial, Weston tindrà molt clar que la fotografia és un art autònom i que s’ha de regir per les seves pròpies normes. I a partir de llavors gairebé tota l’obra es basa a buscar, trobar i immortalitzar en una fotografia objectes, cossos o paisatges que es corresponen amb el concepte que ell té de la bellesa – que, com en el cas del vàter o dels pebrots o de les dunes o de trossos de fusta rescatats del mar, segurament no és el que té tothom. Perquè l’obra de Weston, des del moment que emprèn el seu camí personal, està totalment allunyada del fotoperiodisme, de qualsevol intent de documentar la realitat o d’interpretar-la o de voler canviar-la, com feia en canvi, en bona part, la seva companya Tina Modoti. I la manera com fa les fotografies ho confirma. Gairebé sempre va amb una càmera amb trípode – que no permet captar aquell “instant decisiu” de la fotografia documental -, no retoca les fotografies, no les edita. És una feina gairebé monacal. En bona part ens recorda els poemes-cosa del Rilke anterior a les Elegies de Duino, on es tracta de captar l’essència de la cosa, de l’objecte, o del cos.
A l’exposició de Mappfre, com gairebé sempre, hi podem veure una mostra completíssima de la seva obra fotogràfica: des dels seus començaments, l’estada a Mèxic amb Tina Modoti i la seva amistat amb el cercle d’artistes que s’hi movien, els seus viatges, les fotografies de nus, la bellesa dels pebrots i les carbasses, les dunes, les costes salvatges i les seves deixalles… Un univers que només viu en la bellesa única i diversa que és pròpia de la millor fotografia. I quan sortiu de l’exposició caureu en la temptació d’adquirir el catàleg per, com a mínim, tenir les seves fotos en un llibre.