Nacho Duato diu que no és un artista sinó un artesà del moviment, com aquell que fa unes sabates ell fa coreografies. Busca la bellesa interior i lluita per la veritat. Aquesta bellesa l’ha portat per tot el món i reconeix que l’estimen més fora d’Espanya. Encara parla amb nostàlgia de quan era director de la Compañía Nacional de Danza i les vegades que venia a Barcelona i el públic vibrava d’emoció. Eren altres temps. Amb els canvis polítics també el van acomiadar de la CND quan governava el PP. Ara Duato resideix i treballa a San Petersburg dirigint el Ballet del Teatre Mikhailovski. Però gracies a un mecenatge, precisament de l’estranger – Anglaterra i Alemanya – ha aconseguit muntar una acadèmia i una altra companyia a Madrid que du el seu nom i recupera el repertori de les coreografies mítiques que l’artista va crear quan era a la CND.
Quatre d’aquestes coreografies s’han vist aquest dies al Teatre Tívoli de Barcelona. Ell, que li té pànic al pati de butaques buit, ha pogut comprovar com el públic- el seu públic – no l’oblida perquè el teatre estava ple. El repertori és d’una gran bellesa i plasticitat. Comença amb Duende, amb música de Debussy, creada l’any 1992, Cantus, del 2024 i amb música de Karl Jenkins, que parla dels horrors de la guerra, Gnawa, d’arrels mediterrànies i Liberté, un pas a dos amb cançons d’esclaus haitians. L’ovació final va ser tan emotiva que Nacho Duato va sortir a l’escenari amb un micro i va donar les gràcies també emocionat.
