Encara que al Teatre Lliure anem a veure una obra titulada Ifigènia, hi veurem almenys dues Ifigènies. Eurípides va escriure dues obres sobre el mateix personatge, i curiosament – com passa de vegades en les tragèdies gregues – l’ordre de creació no es correspon amb l’ordre de la historia. La primera va ser Ifigènia a Tàuride, on el personatge, miraculosament salvat del sacrifici a Àulide, és la sacerdotessa d’un culte que s’assembla al món de Kurtz d’El cor de les tenebres de Conrad. La segona, segurament inacabada per l’autor i enllestida per altres mans, és Ifigènia a Àulide, on Agamèmmon sacrifica la seva filla perquè els grecs puguin salpar cap a Troia per venjar el rapte d’Helena. La primera escrita és, vist des del punt de vista actual, la més moderna, i es prestaria a una versió salvatge i sangonosa de la Fura dels Baus. L’altra és més clàssica de forma, tot i que Eurípides, en la tríada dels tràgics grecs, sempre és el que s’acosta més a la sensibilitat moderna. I això segurament perquè ja entra de ple dins del món dels sofistes grecs, especialistes en buscar tres peus als gats a qualsevol problema i a mirar-los des de punts de vista diferent.
Tot i que són del mateix autor, ajuntar les dues tragèdies – amb afegits d’algunes altres i algun fragment nou – és difícil. Passem dels parlaments àulics a les baralles de germans, d’escenes còmiques a argumentacions sofístiques, de diàlegs gairebé detectivescos a escenes dignes del teatre de la crueltat d’Artaud. Cadascú pot decidir si el resultat final es pot considerar una salsa ben lligada. Hi ha coses que sí que podrien millorar molt l’obra, com és suprimir els plors com de nina Nancy del petit Orestes durant el discurs amb què Orestes vol justificar el sacrifici de la seva filla.
Però al cap i a la fi el bon teatre es resumeix en un text bo dit per bons actors ben dirigits. I en aquest cas hi ha tota una llesca de l’obra on brilla el millor teatre: quan Clitemnestra, Ifigènia i Agamèmnon defensen els seus punts de vista. En aquests moments, els grans Pere Arquillué i Emma Vilarasau i sobretot la magnífica Marta Ossó ens fan arribar a l’emoció màxima que ens pot oferir una bona obra de teatre.