L’any 1984, al número 21 de la revista d’art Lápiz, hi sortia una llarga entrevista amb Miquel Barceló. A la portada hi havia un retrat del pintor, amb pentinat i camisa de modern dels anys vuitanta del segle passat, un cop deixats enrere els setanta hippies, progres i contraculturals. Al sumari, s’hi deia que Miquel – Miguel en aquella revista – Barceló “es el pintor de moda. Algunos opinan que es un simple producto del marketing artístico, para otros es el artista español más interesante del fin de siglo.” Era el Barceló que ja havia esclatat, que havia anat a Kasel, que recorria el món i muntava tallers a Sicília, a París, a Portugal o, sempre, a Mallorca, i que havia deixat la Barcelona d’Ocaña, Nazario o Mariscal. Encara no havia anat a Mali, al país Dogon, on, a causa de la climatologia, va fer les primeres ceràmiques.
Exactament quaranta anys més tard es pot assegurar que no era la moda del moment ni un producte de marketing. Era un gran pintor que ja havia trobat el seu camí, un camí que ajuntava la nova figuració de l’època – neoexpressionista, en deien – . amb l’amor per la matèria que sobreeixia dels quadres i que venia de l’informalisme, de Tàpies per posar un exemple pròxim. I aquesta gran exposició de ceràmiques de la Pedrera – amb algun quadre i aquarel·les – és un efecte lògic del que pintava ja en aquell moment: biblioteques desllorigades, natures mortes caòtiques, restaurants xinesos barrocs, paisatges desolats, tot el que l’envoltava i que els feia entrar, a la seva manera, en la seva obra. A les ceràmiques fa l’efecte que les natures mortes – o vives – pintades hagin saltat a la tercera dimensió, que els peixos vulguin fugir del llim que és el fang primordial.
I hi ha, com una sorpresa, peces gairebé conceptuals, gerros amb ganivets, o amb maons, ceràmiques on creixen flors estranyes, o que es converteixen en cactus, una mena de plenses salvatges i divertits. La capacitat d’enlluernar – segurament d’enlluernar-se ell mateix – és una de les grans virtuts de Barceló. Com quan fa obres amb coralls cremats. I hi ha també la gran sorpresa del magnífic catàleg que acompanya l’exposició, amb moltes obres comentades pel mateix autor.
Per això, el millor que es pot fer quan entrem a la Pedrera, meravellats ja amb la imaginació gaudiana, és deixar-nos meravellar per la imaginació de Barceló. Com ell mateix diu, després de la magna aventura de la Catedral de la Mallorca, amb Antoni Gaudí lliguen molt bé.
Xavier Lloveras