Com vaig aprendre a conduir es va estrenar al 1997 i a més de ser un èxit que ni l’autora s’ho creia va guanyar un premi Pulitzer. Aquí és l’actriu Mireia Aixalà qui interpreta la noia/nena que pateix abusos sexuals des dels onze anys per part del seu oncle, que la manipula amb un discurs d’afecte  pervers i acaba formant una teranyina entorn seu. No hi ha res explícit, res especialment morbós, l’obra, tot i la duresa, és delicada. És en el discurs de l’oncle on hi ha la perversitat.

Tot comença en una pretesa lliçó de conduir un cotxe, un idea que l’oncle proposa a la seva neboda d’onze anys, que s’ho pren com un joc. Ivan Benet és l’oncle, gran actor que es posa tant en el seu paper manipulador que de seguida sens angúnia i repulsió cap al personatge. A l’obra hi surt també la mare, genial Kathy Sey, i un repartiment boníssim de secundaris capaços d’actuar, cantar, ballar claqué o tocar el piano. La música acompanya molt i aconsegueix què el relat no es faci tan dur.

        Les obres de la Becket no acostumen a fallar, però aquesta és per treure’t el barret. Chapeau!

L'entrada COM VAIG APRENDRE A CONDUIR ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

El somni com a potència transformadora. Ceràmica que es transforma en cabuts que els mateixos actors modulen quan el tenen incrustat al cap. Deixalles de plàstic que el mar escup i es converteixen en onades. El món de Baró d’Evil està ple d’imatges suggeridores que ens deixa corpresos i amb la boca oberta cada vegada que els veiem. I no és mai el mateix. Però sí que juguen sempre amb animals – en aquest cas un gosset – o amb la ceràmica que es transforma, amb cossos tan dúctils com el fang, cossos que llisquen, que es rebolquen, que volen… Es nota la complicitat de Mal pelo, que col·laboren en la direcció: el gest del cos com si fos una goma elàstica, la connexió entre cossos que es confonen. Fantàstica l’escena que tots són com una massa enganxosa en un terra que els fa lliscar i a la vegada els connecta. Cossos que són a la vegada ballarins, actors, acròbates, músics i cantants si convé. Meravellosa companyia.

Isabel Olesti

L'entrada QUI SOM? ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

La història podria donar molt de sí. Tres germanes, una d’elles, la Llum, acaba de sortir d’una clínica psiquiàtrica, es troben en un sopar on aparèixen les misèries de cada membre de la família. La Bibiana, casada amb un home de poca empenta i endeutat, és alcohòlica; la Lola, casada amb un gran tenedor, viu un matrimoni ruïnós. I la cosa es complica més quan apareix la companya de la Llum, l’Oltra, histriònica, que la ve a rescatar i en un moment donat fa la gran revelació (que el públic ja s’esperava) que són parella. L’obra va avançant amb molt d’alcohol, molts crits i sobretot uns diàlegs simples i suats que van fer adormir el senyor que tenia al meu costat, tot i que la seva dona li etzibava algun cop de colze de tant en tant. Hem donat un cop d’ull per internet a les opinions de la gent. S’ha de dir que la majoria es va divertir molt.  Nosaltres ens quedem amb l’última: “Un humor fàcil i molt antiquat.” Elles, grans actrius, però les T de teatre es mereixen molt més.

L'entrada AVUI NO PLORARÉ ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

D’aquesta novel·la el dramaturg Ivan Morales n’ha fet l’adaptació i la direcció, que ja va tenir un gran èxit la temporada del 2023/24, amb una rècula de premis. Ara repeteix per la porta gran a la sala Fabià Puigcerver del Lliure, amb alguns actors canviats. L’obra és molt coral, amb set actors que s’hi deixen la pell, canten, ballen, toquen instruments, munten i desmunten l’atretzo… L’escenografia és simple i  va canviant. La música en directe és bàsica i et col·loca en el temps.

No és estrany que si la novel·la ocupava tres llibres gruixuts l’obra també sigui llarga. Però potser no calia tant. Quatre hores, en tres parts, com el llibre, resulten una mica massa. La primera part és la millor. La segona va perdent força, es dona voltes a les mateixes coses que s’haurien pogut resumir o suprimir. I més o menys passa el mateix amb la tercera part.  Però és innegable que la història i la manera d’explicar-la atrauen el públic, que al final aplaudeix fervorosament.

L'entrada EL DIA DEL WATUSI ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

      La Corona d’espines se situa a Solsona a finals del segle XVIII. Narra els embolics d’un acord de matrimoni de conveniència entre una pubilla i un jove suposadament orfe i apadrinat per l’oncle. Aquí només hi val els diners que té cada família i els pares dels dos joves maneguen el casament sense tenir en compte el que volen i senten els fills. Com un negoci de compra i venda. Però la història va més enllà i qui té la clau de la trama és la criada, ja madura, que porta una història a dins – la seva corona d’espines –  i que aconsella els joves, renya el seu amo quan convé i finalment també s’allibera del seu gran secret.

      És significatiu el moment històric on s’emmarca l’obra: el final de la dictadura de Primo de Rivera  i la mort amb guillotina de Lluís XVI i M. Antonieta. És un moment de canvi i revolució que marquen les peripècies dels personatges perquè la societat, dins l’obra i en el context de l’època que va ser escrita, era a punt de fer un gir de 360º.

      El director ha optat per no actualitzar l’obra, una “mania” molt d’ara que no sempre surt bé, i la posta en escena es manté al segle XVIII. Els actors parlen en vers, i no és fàcil, i segons es mouen i depenent d’on et toca la butaca, es perd el fil. Una llàstima. Divina la majordona, la Marta, que és la protagonista: Àngels Gonyalons. I perfecte el senyor de Bellpuig, Abel Folk, com tota la resta d’actors i actrius, protagonistes i secundaris. Per sort, La corona d’espines voltarà per Catalunya. Molt recomanable.

Isabel Olesti

L'entrada LA CORONA D’ESPINES ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

Hi ha una calma continguda en aquesta exposició, una lentitud que obliga a desfer-se del temps exterior. És com si la visita imposés una nova gramàtica del moviment: caminar, aturar-se, mirar cap avall, esperar que l’obra digui alguna cosa —potser un murmuri, potser res. La Pedrera, amb els seus corbes i les seves respiracions gaudinianes, és aquí més còmplice que continent. L’arquitectura de Gaudí, que ja era una al·legoria de la natura, troba en Iglesias una mena de revers contemporani: si Gaudí aixecava la matèria cap a la llum, Iglesias la fa descendir cap a la foscor líquida. En aquest diàleg s’hi percep una mena de reconciliació secreta: la ciutat i el bosc, el passat i el present, el somni i la ruïna.

El títol, Passatges, sembla haver estat pensat no tant per descriure una sèrie d’obres com per suggerir una manera d’existir. No hi ha quadres penjats ni escultures esperant ser contemplades, sinó trajectes. Cada peça és un llindar que s’obre sobre un altre, i en aquest transitar s’imposa una mena d’oblit. Un s’hi endinsa i, a poc a poc, deixa enrere la veu pròpia per escoltar la del lloc. Els sorolls de la ciutat queden lluny; només resta el so de les pròpies passes, i de tant en tant, el degoteig constant de l’aigua. Aquesta aigua —que és com una signatura de l’artista— no és només un element plàstic, sinó un principi moral: la persistència, la dissolució, el pas del temps que desgasta però també modela. Iglesias ens parla de la durada amb el llenguatge dels sediments.

Hi ha alguna cosa d’arqueològica en la seva manera d’entendre l’espai. Les seves estructures semblen restes d’una civilització submergida que no ha existit mai. Però és justament en aquesta ficció que trobem una veritat: que tota arquitectura és també una memòria del que podria haver estat. L’artista no construeix monuments, sinó refugis. Refugis per a la percepció, per a la mirada lenta, per a la imaginació que encara creu en la matèria com una forma d’esperança.

Quan el visitant arriba al final del recorregut, o potser al seu començament —no hi ha una línia clara—, queda la sensació d’haver passat per una experiència més que per una exposició. L’escultura contemporània, aquí, no és objecte sinó atmosfera. Iglesias ens obliga a veure amb el cos, a escoltar amb la pell, a pensar amb la respiració. Hi ha en tot això una mena de religió laica de la presència, una invitació a ser-hi sense més pretensió que la de sentir.

Sortint al carrer, l’aire de novembre sembla tenir la mateixa densitat que dins les sales. La ciutat continua el seu ritme, però alguna cosa ha canviat: els murs semblen més porosos, els carrers més fluids, com si Barcelona s’hagués contagiat d’aquesta lentitud aquàtica. Potser aquest és l’efecte més subtil de Passatges: recordar-nos que el món també és una escultura que es pot travessar, si sabem mirar-la amb la paciència d’un geòleg i la curiositat d’un nen. Aleshores, l’art deixa de ser un lloc on anem i esdevé un estat del cos, una forma d’estar. I en aquell instant, a La Pedrera, la pedra torna a respirar.

L'entrada CRISTINA IGLESIAS A LA PEDRERA ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

       La trena uneix aquestes dones. Una trena que es talla i serveix d’ofrena a un déu hindú quan no es té res més per oferir. La trena que es recull i es prepara en un petit negoci familiar de Sicília. La trena que acaba en un despatx d’una advocada d’èxit del Quebec amb càncer de mama.

      La història està realment tramada com una trena que va d’una situació a una altra en qüestió de segons. En un escenari neutre amb tres sortides es projecten imatges que ens transporten al lloc que passa l’escena. Les tres actrius van d’un personatge a un altre gairebé volant. No només es canvien el vestuari sinó que es transformen en un obrir i tancar d’ulls en una altra persona. Una dona hindú que lluita perquè la seva filla aprengui a llegir i no es dediqui a agafar excrementes pel carrer, com ha fet ella sempre. O la noia siciliana que lluita per no perdre el negoci familiar de preparar perruques. O I’advocada que no vol perdre el seu estatus, ara que està malalta i no pot rendir com abans i veu que l’arraconen.

      Clara Segura dirigeix aquesta obra i no es mou de l’escenari perquè és la narradora i si convé fa algun paper secundari de suport. Una obra interessant interpretada per tres – o quatre – actrius d’alta volada.

L'entrada LA TRENA ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

            A la magna exposició del Palau Martorell – amb l’afegit de la petita mostra, interessantíssima, del Centre Artístic Sant Lluc – hi podem resseguir tota la seva trajectòria. Comença amb uns cartells de cinema divertits i originals dels anys 30, amb un estil procedent del cubisme i el constructivisme rus de les dècades anteriors i que es pot trobar a moltes cobertes de les editorials més avançades del moment a Catalunya i Espanya.

            La guerra civil, on va anar de soldat, i la victòria franquista marquen un canvi radical a la seva vida. S’ha d’exiliar a París, no tant per haver lluitat al bàndol republicà, sinó perquè era l’autor d’alguns dels magnífics cartells propagandístics de la CNT i les forces esquerranes. A París, on troba Grau Sala i Apel·les Fenosa i coneix Pablo Picasso, es guanya la vida sobretot com a gravador, fent escenografies o il·lustrant llibres. L’escenografia d’una producció de la Carmen de Bizet feta per Roland Petit o les il·lustracions d’una edició de bibliòfil de Gargantua de Rabelais són algunes de les obres que li donen prestigi i li permeten dedicar-se més a la pintura.

            Als anys cinquanta es guanya finalment la fama de pintor important amb la sèrie dels Reis i els Guerrers, i a partir d’aquí comença una fecunda carrera pictòrica amb investigacions formals i canvis d’estil, encamellada entre la figuració i l’art abstracte. En moments diferents, utilitza la tècnica del collage, o fa servir papers rebregats, draps, metall, etc., sempre anant un pas més enllà en la recerca d’un estil modern i avantguardista. Alguns dels viatges que fa tenen una influència bàsica en la seva obra, com és el descobriment del Japó o les anades a Nova York.

            Reconegut tant a França com a la seva Catalunya natal i també a d’altres països, Antoni Clavé mai no es limitarà a repetir un estil concret sinó que anirà explorant altres territoris formals.

L'entrada ANTONI CLAVÉ, EN MAJÚSCULES ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

            Aquesta edició hem volgut fer visites de contrastos. Des de la modernitat i el disseny de la torre Diagonal One, passant per la memòria històrica d’un dels molts refugis antiaeris que hi ha a Barcelona, en aquest cas el del Poble Sec. O la torre de les aigües del Besòs, fantàstic edifici i interessant història amb la visita que acaba a dalt de tot, amb la vista espectacular de la ciutat. O la casa Francesc Cama, a Gràcia, un edifici modernista d’un deixeble de Gaudí. O l’espectacular i luxós Palau Güell, a Ciutat Vella, que va fer construir el mecenes de Gaudí per la seva vivenda. O l’interessant Arxiu de rajoles, al Poble Sec,  la iniciativa d’un grup d’entusiastes que recullen i acullen les rajoles hidràuliques antigues  que acabarien en la runa d’edificis que es restauren: un cementiri de rajoles que val la pena visitar. O la Casa Rocamora, a Sant Gervasi, un palauet isabelí amb jardí on es respira l’essència del seu propietari, un col·leccionista d’indumentària amb una interessant col·lecció de pintures, com de Ramon Casas o Fortuny.

       Si hem de mencionar algun inconvenient de l’Open House diríem que és impossible aconseguir entrada pels edificis que requereixen cita prèvia, ja que es col·lapse al mateix segon que s’obre. O les hores de cua que es formen en molts dels edificis i que sembla inevitable, ja que Open House és un èxit de públic.

L'entrada 48 OPEN HOUSE A BARCELONA ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

         Sense pèls a llengua, Dalh va fer una crítica antisemita arrel de la invasió del Líban per part d’Israel. Els mitjans de comunicació se li van llençar al damunt. La seva imatge i reputació trontollaven, els editors el forçaven a disculpar-se. Precisament era a punt de publicar Les bruixes i no era qüestió de perdre lectors. Però ell es mantenia ferm. Aquesta història, real, és la base de l’obra de teatre Gegant, de Mark Rosemblatt, que aquests dies es pot veure al Teatre Goya de Barcelona.

       Dirigida per Josep M. Mestres, traduïda per Joan Sellent i interpretada en el paper de Roal Dalh per Josep M. Pou, l’obra s’endinsa en la raó argumentada de la seva decisió i els prejudicis que ens envolten. En una casa en obres on tot està pengim-penjam, l’escriptor s’acaba de separar i ja viu una relació amb la seva secretària, que el cuida i sobretot l’aconsella. És una tarda d’estiu del 1983. Amb la parella hi ha un amic que intenta convence’l que es retracti. Apareix també l’editora, bel·ligerant amb els seus arguments. Tots lluiten fins al final perquè l’escriptor es faci enrere del que ha dit sobre Israel. Fins i tot de la cuinera de la casa opina. L’obra, curiosament, sembla escrita ara mateix, quan hem viscut l’horror de Gaza, però Gegant es va estrenar abans del 7 d’octubre del 2023.

         Junt amb Josep M. Pou hi ha un grup de magnífics actors i actrius que l’embolcallen: Victòria Pagès, Pep Planas,Clàudia Benito i Aida Llop. Com diu Josep M. Mestres al programa de mà: “Gegant és una obra valenta,eloqüent, pertorbadora i, sobretot, complexa i plena de matisos.” Una bona estona per fer-nos reflexionar i disfrutar d’uns actors magnífics.

L'entrada GEGANT ha aparegut primer a El mirall dels llibres.