Una dona ja gran i el seu fill adult malviuen en un apartament precari al cor de Copenhague. El malestar constant, un llastre del passat, l’amargor, els retrets, el domini d’un sobre l’altre, la rutina, l’ofec… Un interessant diàleg – com un partit de ping-pong – ple de silencis entre mare i fill. L’obra és de Lluïsa Cunillé dirigida per Albert Arribas. Dinamarca es va publicar al 1917, però només va córrer per mans dels estudiosos del teatre i una representació en castellà a l’Uruguai, fins ara que s’ha estrenat en català a la Sala Beckett.
D’entrada és una obra que sorprèn. Només per això ja val la pena veure. El mateix director afirma que era arriscada de fer i incòmoda i més d’un espectador surt del teatre desconcertat. Què hem vist? Però la recomanen.
Els protagonistes, Imma Colomé i Pere Arquillué, ja tenen tot l’aval per no decebre’ns perquè és un plaer veure’ls. La història ens tramet a un Hamlet contemporani: un fill que se li va morir el pare – no sabem si assassinat – i la mare es va casar amb el seu germà. Hi ha molts jocs de màscares que fan canviar l’arquetip del personatge. Es pinten, es disfressen… I encara busquen un gloriós futur, una fugida que sembla que no arriba mai. Mentre el temps passa i la il·lusió s’esfuma. I, com Hamlet, es pregunten si val la pena o no continuar vivint. Però sempre dins de l’esperpent, del joc, com si tot fos un broma.