A La Chanca, publicada a França, a la Librería Española el 1962, amb algunes fotografies de Pérez Sisquier, Juan Goytisolo descrivia un barri d’Almeria suspès entre la misèria i la llum, un territori on la realitat semblava desfer-se en pols blanca, en silencis i en cossos que sobrevivien davant del mar. Aquell univers, marginal i incandescent, és també el punt de partida simbòlic per entrar a l’exposició de Carlos Pérez Siquier a la Fundación MAPFRE: una mirada que converteix la perifèria en centre i que fa de la fotografia una forma de revelació moral i estètica.
Pérez Siquier va començar fotografiant La Chanca als anys cinquanta, quan l’Espanya oficial encara vivia atrapada en la retòrica grisa del franquisme. Les seves imatges en blanc i negre no busquen l’exotisme de la pobresa, sinó la dignitat secreta dels gestos quotidians: nens jugant entre parets esquerdades, dones conversant sota una claror dura, ombres que semblen gravades a la calç. Hi ha en aquestes fotografies una tensió entre document i poesia que recorda l’escriptura de Juan Goytisolo, però també una capacitat d’inventar mons diversos dins d’un mateix autor. Després de les primeres sèries de fotografies de la Chanca en blanc i negra, pròximes al neorealisme italià i a la fotografia documental que feien els principals autors de Barcelona i Madrid, Pérez Sisquier va fer unes quantes sèries en color, de manera que il·luminava i acoloria la vida fèrvida d’un barri que fins llavors només havia existit en blanc i negre. I en un tercer canvi radical, va aprofitar les parets de la Chanca, amb grafittis i ratllades, per acostar-les a la pintura informa que llavors feien Antoni Tàpies a Barcelona i el grup El Paso a Madrid. Tres maneres d’enfocar la mateixa realitat amb una mentalitat molt diferent i innovadora.
Com els heterònims de Fernando Pessoa, Pérez Siquier sembla multiplicar-se en cada etapa de la seva obra. El fotògraf social de La Chanca es transforma en el colorista radical que retrata les platges del desenvolupisme espanyol; el cronista de la precarietat es converteix en observador irònic del turisme de masses, dels bikinis, de la carn torrada al sol i dels rituals absurds de la modernitat. I després en un semiòleg que enquadra perfectament els símbols i les contradiccions de l’Espanya que entra a la modernitat gràcies a l’onada turística que va d’Europa. Cada sèrie sembla feta per un autor diferent, amb una sensibilitat nova, com si darrere la càmera habités una pluralitat de mirades incompatibles i complementàries alhora.
Aquesta metamorfosi també pot llegir-se a través de J. V. Foix, que compagina, gairebé al mateix temps, quatre o cinc maneres d’enfocar la realitat des de la investigació poètica.. Igual que el poeta català oscil·lava entre l’avantguarda i la tradició, entre el somni i l’arrel popular, Pérez Siquier transita entre llenguatges fotogràfics oposats sense perdre mai una veu pròpia. Hi ha un Pérez Siquier neorealista i un altre de pop; un d’auster i un de sensual; un de silenciós i un altre d’explosivament cromàtic. Les seves platges, amb fragments de cossos convertits gairebé en abstracció, tenen alguna cosa de poema avantguardista foixià: una celebració de la forma, del detall i de l’estranyesa amagada dins la realitat quotidiana.
L’exposició de la Fundació Mapfre permet entendre que l’obra de Pérez Siquier no és només una crònica d’Espanya, sinó una investigació sobre la mirada mateixa. Les seves fotografies ens ensenyen que cada realitat conté moltes realitats possibles, i que el fotògraf, com el poeta, inventa maneres diferents de veure el món. Entre la foscor mineral de La Chanca i l’esclat artificial del turisme mediterrani hi ha tota una meditació sobre el temps, la llum i la identitat contemporània.
En la seva última etapa, però, la mirada de Pérez Siquier esdevé encara més silenciosa i metafísica. Els interiors buits, les geometries depurades i la llum immòbil semblen acostar-lo a la pintura d’Edward Hopper i de Vilhelm Hammershøi: espais habitats per una estranya quietud, on el temps sembla haver-se aturat. Com en els films de Carl Theodor Dreyer, la llum ja no descriu només objectes, sinó estats de l’ànima. Desapareix l’estridència del color i emergeix una austeritat gairebé espiritual, feta de parets nues, ombres delicades i una meditació profunda sobre la solitud. És el darrer heterònim de Pérez Siquier: un artista que, després d’haver retratat el soroll del món, acaba escoltant el silenci.