Nikolai Lugansky va tornar a Barcelona, aquest cop com a pianista en solitari, en un concert molt personal. Una conversa íntima, de tu a tu, amb el trencadís ataronjat del Palau de la Música Catalana com a teló de fons. Amb la seva entrada, la sala es va omplir de silenci. La primera nota va ressonar entre milers de peces ceràmiques, en un encaix únic i precís. El repertori era potent, una primera part dedicada a Robert Schumann i una segona centrada en Richard Wagner.
Va obrir el concert amb dos cicles de peces breus, un d’ells relatava les escenes d’infància des del record, i l’altre un viatge a través de les emocions. Lugansky es va convertir en un contacontes: la música, tal com ho fan les paraules, ens explicava una història. A cada capítol, titulat en sintonia amb la sonoritat de la peça, en feia les veus a través del piano; les actuava i interpretava a la seva manera.
“Escenes d’infants” és un retorn a la infància: tretze peces de records formant el trencadís de la memòria, i posat en ordre per la partitura de Schumann.
La digitació és juganera; les peces, una aventura. Els canvis de ritme dibuixen un nen belluguet, un cul inquiet que viu diferents experiències en la seva infantesa. “L’amagatall” és una persecució, amb un piano ràpid i trapella, que accelera per trobar un lloc on no ser vist. En contrast amb “El nen que suplica”, on un tempo lent ens relata la discussió amb un adult per aconseguir allò que vol. Tot seguit, “Felicitat”, que ens porta a somriure, a sortir del món dels adults per endinsar-nos un altre cop a l’aventura. El públic passa d’un record a l’altre, abocant inevitablement els propis.
“Humoreske” també es desglossa en 7 peces, representatives de canvis d’humor sobtats. El piano comença sec i pausat. La calma ha tornat. Però no t’hi posis gaire còmode perquè la següent tongada arriba, amb una ràfega d’energia, que traspua dels dits del pianista. Un trànsit entre nostàlgia i excitació.
La segona part del concert, ens alliberava de la intimitat de Schumann per entrar en una nova dimensió. Lugansky va desplegar una mostra de destresa pianística amb quatre escenes de l’òpera “El crepuscle dels déus“. També va tocar “Mort d’amor d’Isolda”, un clàssic transcrit per Franz Liszt, aconseguint condensar la veu de la soprano i l’orquestra de l’obra en les 88 tecles del piano…
Acabat el repertori establert, Lugansky encara ens va regalar 3 bisos, l’un més complex que l’altre, incapaç de marxar a causa de les onades d’aplaudiments que rebia cada cop que sortia a saludar. Vam sortir esgotats però contents d’aquest viatge accelerat, acabant d’encaixar el concert que just havíem presenciat. Una nit on Lugansky va desbaratar totes les peces del Palau, i les va endreçar a la seva manera.