El Palau de la Música Catalana es va omplir aquest dimarts passat amb el so de Mikhail Pletnev al piano i Marc Bouchkov al violí, sota la pètria mirada de les muses de la música d’Eusebi Arnau. El públic, també de pedra davant l’encanteri dels dos músics, va poder gaudir d’una mostra de mestria.
Iniciaven el concert amb la sonatina de Franz Schubert, amb un violí lleuger i àgil, com el grup escultòric de figures femenines a l’esquerra de l’escenari, contingut pel piano, que en lloc d’imposar-se en mantenia l’equilibri. Contrastava amb la segona peça, d’E. Grieg, més densa, on piano i violí s’entortolligaven en contrastos d’aguts i greus, en una tensió que evocava la força dels Pegasos de Pablo Gargallo.
La primera part acabava amb un bon gust de boca amb un majestuós moviment, l’ “Allegro animato”, que t’atrapava, deixant-te amb ganes de més.
I encara n’hi havia molt més! La segona part la introduïa el mateix Pletnev al piano amb la Sonata per a violí i piano composta per ell mateix amb Alexey Shor. Se’l veia en la seva salsa, posseït per la pròpia partitura. Bouchkov no es va quedar enrere: no només va tocar la sonata, sinó que la va actuar; ballava amb la música, amb els ulls tancats, comunicant-se amb el seu company de duet a través d’esbufecs i moviments amb tot el cos.
La Sonata en La major de C. Franck, seguida d’un bis, posava fi a aquesta mostra de destresa musical que tant Pletnev, amb un piano savi i precís, com Bouchkov, amb un violí expressiu i sensible, van regalar aquella nit.
Els dos músics s’escoltaven i es reconeixien, modestos, excel·lents, amb una compenetració i complicitat impecables. Acabada la música, alliberats del deliciós encanteri, el públic es va fondre en aplaudiments.