Dos homes i una ràdio en directe s’enfronten i es desafien en un vestuari d’un gimnàs. Una hora d’espectacle sorprenent, diferent… Quan entrem a la sala els dos actors/ballarins/acròbates s’estan escalfant a ritme d’una cúmbia que s’encomana. Fins que els actors es queden al mig de l’escenari, s’apaguen els llums i comença la funció. La primera mitja hora és molt plàstica:un virtuosisme corporal, exploració dels límits del moviment en petites escenes que s’entrellacen sense paraules, només els sons que fan ells. Després hi ha com una mena de descans que el públic també agraeix perquè estem francament esgotats. És en aquesta segona part que hi ha molts moments interessants i insòlits, i sobretot quan utilitzen la ràdio: un o l’altre fa anar el dial per trobar allò que li agrada o li convé en aquell moment. I tot en directe, com ens expliquen al final de la funció Alfonso Barón i Luciano Rosso, actors argentins que porten aquest Poyo rojo per Europa des de fa setze anys.
És en aquesta segona part quan riem de veritat i quan la tendresa o la sexualitat es desboca. Quan juguen al joc de la seducció, o quan un vol fer un petó a l’altre i aquest no ho acaba de veure clar. O quan en un moment donat s’ajunten les boques, o millor, una boca entra a la boca de l’altra que fa com d’altaveu mentre li gira el mugró com si fos un dial i va sintonitzant emissores que no és res més que la veu de l’altre. Fantàstic!