Podria semblar que muntar una gran exposició conjunta de Joan Miró i Pablo Picasso al Museu Picasso i a la Fundació Miró és una redundància. La Fundació té el fons més important de Joan Miró i el Museu Picasso és, després del de París, el segon més important de l’artista malagueny al món. Però la realitat és que aquesta exposició és una de les principals arreu del món en aquesta temporada artística, tant per la qualitat del que s’hi exposa com per la manera com s’ha organitzat i la divisió de les obres entre les dues seus. I sobretot perquè s’hi porten obres escampades arreu del món que s’imbriquen a la perfecció en el diàleg entre els dos genis – i aquí la paraula agafa tot el sentit – de l’art del segle XX. Es pot tornar a veure a Barcelona La Masia de Joan Miró, però aquesta vegada al Museu Picasso, i es poden veure joies picassianes com Les tres ballarines.
L’exposició s’ha dividit en blocs temàtics que comencen amb les primeres trobades entre Miró i Picasso, primer quan els Ballets Russos de Diàguilev actuen al Liceu el 1917 i després, ja definitivament, a París el 1921, quan Miró visita Picasso al seu estudi portant-li una ensaïmada. Després Miró fa una gran exposició a La Licorne i inicien una relació que durarà tota la vida. Les dues primeres sales dels dos museus, que pertanyen a aquesta època, ja enlluernen el visitant: hi trobem el primer Miró, d’entrada amb obres molt influïdes pels pintors fauves i el cubisme, i aviat el Miró amb visió pròpia – el de La masia, el del seu autoretrat, etc-, que ja és el gran pintor que no deixarà mai de ser. També hi trobem alguna obra on Joan Miró copia Joan Miró, com passa amb molts artistes a partir d’un cert moment. I algunes pintures magnifiques de Pablo Picasso, ja reconegut com un dels grans per la crítica més radical i els compradors més a la page, i que està en la seva època entre el cubisme final i el retorn a l’ordre.
A partir d’aquí, l’exposició doble és com una mena de partida de tennis entre els dos pintors a través dels grans moviments i esdeveniments del segle XX. Cada seu tracta un o dos aspectes dels diferents moments de conjunció: la relació amb el surrealisme i la dèria de matar o almenys retorçar el coll de l’art, la relació amb l’escriptura i amb els seus amics poetes; les posicions i efectes de les dues grans guerres que afecten els artistes, la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial; la relació de tots dos amb la ceràmica i l’escultura; l’art públic o els homenatges mutus, d’amistat i admiració, que es dediquen durant tots aquesta anys.
Es tracta d’una exposició fonamental que ens permet veure com es miren i es relacionen l’un amb l’altre, primer amb Picasso – disset anys més gran que Miró – com a mestre i mentor, i ja després com a admiració i influència mútua entre dos pintors que revolucionen, de moltes maneres, semblants i diverses, l’art modern. Si ja és una raó de pes per anar-hi veure La masia a Barcelona, ara al Museu Picasso, també ho és veure la pintura principal de Las Meninas de Picasso tota sola, sense la companyia de les altres versions parcials de l’obra de Velázquez, a la Fundació Miró. Com ho és veure tantes obres, algunes de primer ordre, dels dos pintors que han vingut de col·leccions particulars o de museus de tot arreu del món. I sobretot veure-les en un diàleg tan fecund les unes amb les altres. Fins al 25 de febrer.
Xavier Lloveras / Isabel Olesti