El guió és simple: després de la tràgica mort del seu fill jove una mare vol venjança i una sèrie d’herois busquen la manera de dur a terme la aquesta venjança. Però en aquest cas la trama no té gaire importància, la gràcia és utilitzar i donar protagonisme a aquests professionals que no coneix ningú. Dues hores d’espectacle trepidant, sense reparar en efectes. De vegades el fil de la història es perd una mica, però ja hem dit que el guió, aquí, és el de menys. Cada actor té la rèplica de l’especialista, que pot ser llançar-se de dalt d’una torre, o volar pels aires, o cremar-se viu, o, naturalment, cantar com un tenor o un baix professional. I aquests “especialistes” són els que donen forma a l’espectacle, els que et fan agafar interès per l’obra, encara que en segons quin moment sigui caòtica (però amb gràcia). Els estunmens és una obra curiosa, diferent, on l’heroi cau del pedestal perquè tot pot ser falç, un engany.

L'entrada ELS ESTUNMENS ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

El recorregut està construït amb ofici: els noms de Pierre Bonnard i Édouard Vuillard hi compareixen amb la familiaritat dels clàssics amables, i el relat curatorial, pulcre i sense estridències, fa avançar l’espectador per una successió d’interiors, estampes i superfícies ornamentals que semblen voler demostrar —amb una insistència gairebé pedagògica— que la modernitat també pot ser domèstica.

Hi ha moments, però, en què la pintura s’imposa a la museografia: una vibració de color, una composició que es resisteix a ser domesticada pel discurs, una intimitat que no demana permís. Són instants fugaços, però suficients per recordar que els Nabís, en el seu temps, van ser alguna cosa més que decoradors refinats: van ser, si més no per un instant, una esquerda.

Potser és aquí on l’exposició troba el seu límit. En voler explicar-ho tot, acaba esmorteint allò que en els Nabís hi ha d’inexplicable: la seva aposta per una pintura que no descriu sinó que suggereix, que no representa sinó que invoca. Tot hi és clar, massa clar, com si la llum de sala hagués esvaït les ombres necessàries.

Amb tot, la visita és plaent. I no és poc. Però sortim amb la impressió que la profecia —si mai va existir— ha estat convertida en relat, i el relat, en una forma molt civilitzada de contemplació.

L'entrada ELS NABÍS A LA PEDRERA ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

            És en aquesta segona part quan riem de veritat i quan la tendresa o la sexualitat es desboca. Quan juguen al joc de la seducció, o quan un vol fer un petó a l’altre i aquest no ho acaba de veure clar. O quan en un moment donat s’ajunten les boques, o millor, una boca entra a la boca de l’altra que fa com d’altaveu mentre li gira el mugró com si fos un dial i va sintonitzant emissores que no és res més que la veu de l’altre. Fantàstic!

L'entrada UN POYO ROJO ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

       Però Rosalía no és només una estrella del pop, sinó una artista que juga amb moltes vessants. Les seves cançons sovint funcionen com petites històries o fragments d’un relat més gran, combinant emocions, imatges i símbols com faria un llibre contemporani.

       Amb El mal querer ja es veia clar aquest vincle amb la narrativa, i amb Motomami va fer un pas cap a una expressió més lliure i fragmentada, com un collage literari. Però és amb el seu últim àlbum, Lux, on aquesta relació amb la literatura es fa encara més profunda i ambiciosa.

       A Lux, Rosalía construeix gairebé un univers literari propi. El disc està dividit en “moviments”, com si fos una obra clàssica o fins i tot una novel·la estructurada en parts, i tracta temes com la espiritualitat, la transformació i la identitat. Les cançons s’inspiren en figures de diferents cultures, especialment dones i santes, cosa que recorda a la manera com molts llibres construeixen personatges simbòlics.

      El més sorprenent és l’ús de llengües: Lux incorpora fins a catorze idiomes diferents —des del català i el castellà fins a l’àrab, el japonès o el llatí—, i cada llengua està vinculada a una història o figura concreta.  Això fa que el disc funcioni com una mena de mosaic literari global, on cada peça aporta una veu diferent, com si fossin capítols escrits en idiomes diversos.

      A més, el projecte té un aire molt teatral i poètic, amb influències de l’òpera i la música clàssica, que reforcen aquesta sensació d’estar davant d’una obra artística completa, no només un conjunt de cançons.

       En definitiva, Rosalía aconsegueix que la seva música sigui també literatura: no només per les lletres, sinó per la manera com construeix tot un món simbòlic. I a Lux —que ja des del nom, “llum”, suggereix coneixement i revelació— porta aquesta idea al màxim nivell, convertint el disc en una obra gairebé literària, diversa i universal.

L'entrada LA ROSALIA LITERÀRIA ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

La direcció aposta per una escena gairebé nua. Una sala d’assaig, uns quants objectes i prou. No hi ha cap voluntat de lluïment escenogràfic. Tot descansa en la paraula i en els cossos dels actors, que es mouen dins l’espai amb la naturalitat nerviosa de qui sap que està a punt de dir alguna cosa que pot fer mal. Aquesta senzillesa acaba jugant a favor del muntatge: cada mirada pesa, cada pausa s’allarga una mica més del compte i les discussions semblen respirar molt a prop del públic.

Joan Marmaneu construeix un Strindberg que fuig de la caricatura del geni enfurismat. El seu és un home insegur, a estones gairebé ridícul, però també capaç de ferir amb una lucidesa implacable. Marmaneu troba bé aquest equilibri entre la grandiloqüència i la fragilitat, i aconsegueix que el personatge sigui tan irritant com humà.

Clara Mir, en el paper de Siri von Essen, li planta cara amb una serenor que és gairebé una forma de resistència. La seva interpretació és molt precisa, feta de gestos petits i silencis molt ben col·locats. No necessita aixecar la veu per imposar-se: n’hi ha prou amb una mirada sostinguda o amb la manera com deixa caure una frase perquè l’escena canviï de temperatura.

Cristina Arenas aporta una energia més imprevisible al triangle emocional. El seu personatge entra i surt de la discussió amb una barreja d’ironia i vulnerabilitat que manté la tensió sempre viva. Arenas té un instint escènic molt fi i sap trobar el punt just entre la provocació i la fragilitat.

Jordi Llovet completa el quadre amb una presència més discreta però molt necessària. El seu director d’assaig és l’home que intenta posar ordre en un caos sentimental que se li escapa de les mans. Llovet el construeix amb una ironia calmada que dona aire a les escenes més carregades.

El muntatge funciona perquè no intenta convertir l’obra en cap gran declaració teòrica. Es limita a deixar que el text i els actors respirin. I això, quan els actors estan tan afinats, és més que suficient. Al final, el que queda és la sensació d’haver assistit a una mena de combat íntim: un assaig teatral que es transforma, gairebé sense adonar-nos-en, en una batalla de vanitats, d’amor i de ferides mal tancades. Un teatre directe, viu i sense maquillatge.

L'entrada LA NIT DE LES TRÍBADES ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

Ara podem veure al teatre Romea la revisió que Simon Stephens ha fet de L’oncle Vània de Txèkhov, estrenada a Londres el 2023. Es tracta de concentrar en un sol actor els vuit personatges de l’obra. Joel Joan és el que s’ha llençat al repte dirigit per Nelson Valente.

La Sònia i el seu oncle Vània viuen al camp i conreen les terres de la casa pairal. Però en aquest casalot hi conviu més gent amb les seves misèries, dolors i silencis, la buidor, les frustracions i amors no correspostos que fan que la família s’encari i trontolli. Una hora i mitja que Joel Joan es deixa la pell interpretant rols ben diferent, tan de sexe, com de caràcter, com físicament. Tan sols sortir per una porta i entrar per una altra ja tenim al davant un altre personatge. O posar-se unes ulleres de sol, o agafar un drap o un bastó… La llàstima és que estem viciats de veure Joel Joan en papers còmics de noi il·lús i això és molt difícil d’esbandir. Ell mateix fa anar les emocions cap al seu terreny, que és l’humor, i de vegades en una escena gairebé tràgica hi llença una  astracanada que no pertany a l’obra original i que et grinyola. Tot i així aquest Vània és interessant o si més no valuós pel repte i la valentia de l’actor. Abstenir-se els amant devots de Txèkhov.

Isabel Olesti

L'entrada VÀNIA ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

La vetllada s’obria amb el Divertiment sobre el ballet “El petó de la fada” d’Igor Stravinsky, relectura d’aquell ballet inspirat en melodies juvenils de Piotr Ilitx Txaikovski. Des dels primers compassos, l’orquestra va dibuixar un joc de contrastos —forts i fluixos sobtats, refilets quasi burletes— que Noseda conduïa enèrgicament amb tot el seu cos.

Les fustes aportaven una lleugeresa a una partitura plena de puntejats i canvis sobtats de dinàmica. Les cordes passaven de la incisió rítmica a passatges més melosos, com si el passat romàntic fos revisitat amb ironia i afecte alhora. El final, intens i sobtat, va caure com un teló brusc: el petó de la fada no és només un gest tendre, també és una condemna.

Després, el centre gravitatori de la nit: el Concert per a piano núm. 2 de Frédéric Chopin.  Introduït per l’orquestra, un Cho completament absorbit, va entrar amb una nota imponent al piano, gairebé desafiant.

El primer moviment va anar en augment en un diàleg entre solista i orquestra: l’acompanyament, inicialment contingut, va anar guanyant presència fins a crear un intens fregament. El piano no respirava, i semblava que fos l’orquestra qui li oferís espais per recuperar l’alè, suavitzant la melodia.

El segon moviment es va suspendre en el temps. Violins brunzin a l’uníson, contrabaixos marcant el pols amb discreció, i el piano s’hi explaiava amb un lirisme que fregava l’excés. La música s’arrossegava delicadament, deixant entreveure aquest romanticisme tan característic de Chopin. El tercer moviment, més lluminós i rítmic, va aportar agilitat i caràcter dansaire, tancant la primera part del concert amb energia.

A la segona part, la Simfonia núm. 1 de Serguei Rakhmàninov va mostrar la potència d’una orquestra en plena forma. Des de la breu introducció, ferotge i decidida, es percebia la voluntat d’ambició d’un compositor jove que volia dir-ho tot.

El concert va oferir rigor, qualitat i intensitat. Una nit de gran nivell que confirma tant el moment excel·lent de Seong-Jin Cho com la complicitat artística entre Noseda i la London Symphony Orchestra. L’ovació final va ser generosa, i el pianista va oferir un bis de Chopin en solitari, com un epíleg íntim després de l’exuberància compartida.

L'entrada Seong-Jin Cho i la London Symphony Orchestra ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

         La Gioconda barreja la Venècia alegre i festiva dels carnavals, amb la inquietant i grisa època de l’inquisidor, el dux. L’escenògraf Etienne Pluss ens mostra la Venècia monumental dels palaus, els ponts i els canals i reforça la idea del color i vistositat de la festa contrastada amb la part obscura de la por, el poder despòtic, l’assetjament, l’amor frustrat… I tot gràcies, també, a un vestuari  – del modista Christian Lacroix –  i una il·luminació  – de Valerio Tiberi  – bellíssima, perfecte.

         Una escena important i esperada és la Dansa de les Hores, un ballet per a dotze ballarins. Magnífic. I una ària més que esperada és Suicidio, que canta Gioconda al quart acte i que en aquest cas mereix un més que llarg aplaudiment.

L'entrada LA GIOCONDA AL LICEU ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

L’obra El barquer, que aquests dies es pot veure al Teatre lliure, ens transporta als anys vuitanta i noranta d’Irlanda, quan la violència va devastar el país amb milers de morts, violència pels carrers, gent empresonada i vagues de fam fins a les últimes conseqüències.

Jorge Manrique, que ja havia dirigit Jerusalem, torna a presentar-nos una obra de l’irlandès Jez Buterwoth, guanyador d’infinitat de premis. Tres hores de bon teatre i dinou actors excel·lents que van des dels vuit anys als quasi vuitanta. No hi ha protagonistes, tots són rellevants, amb veu pròpia, i això ho fa interessant.

L’obra barreja la violència amb els ideals polítics, la voluntat de fer justícia davant la impertèrrita Margaret Thacher, que tractava els presos de l’IRA com terroristes quan demanaven ser presos polítics. Però a El barquer  també es parla d’identitat, d’amor, de patriotisme, de tradició, d’anhels íntims… La música és important, les cançons populars en gaèlic emocionen. I tot amb el rerefons violent que es palpa i sobretot que es genera físicament a l’última escena, amb uns quants morts – com una tragèdia grega – que potser no caldrien perquè la violència ja l’hem viscut al llarg de tota l’obra.

L'entrada EL BARQUER ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

                   La història és simple i es va fent a mesura que avança l’espectacle. El fill ha rebut l’encàrrec de muntar un espectacle que parli de la seva família. Els pares (sempre amb la cara pintada de blanc) són dos pallassos vells que venen del clown i el teatre popular i de carrer, i el fill i la filla, que han mamat des de sempre aquest món entre bambalines i que estan una mica perduts, però amb ganes d’experimentar per si sols el que han fet amb la família. I això costa, perquè la manera de treballar es basa en la improvització i el caos, i no sempre surt.

                   Ells són Quimet Pla, Núria Solina,Oriol Pla i Diana Pla. Hi ha moments genials, com el pare cuinant una truita a la francesa mentre recita el monòleg de Hamlet Ser o no ser. O la mare muntant una peculiar caixa de morts de la seva parella mentre fa un resum de les coses que han viscut plegats. I quan acaba de muntar-la ell mateix es deixa tancar a dins. I genial el solo que fa al començament l’Oriol Pla, que ens explica una història només amb gestos seguint una música i una manera de moure’s que ens porta a Charlot. L’Oriol balla, fa mim, salta, vola… I deixa el llistó tan alt abans que s’aixequi el veritable teló de l’espectacle que de moment costa adaptar-se a la història que ens proposa i que va creixent en tots els sentits a mesura que avança.

             Cru, divertit, intel·ligent, diferent… Això és Travy. Al Teatre Romea fins al 29 de juny.

Isabel Olesti

L'entrada LA FAMÍLIA TRAVY ha aparegut primer a El mirall dels llibres.