El 17 de febrer, el Palau de la Música Catalana va rebre la London Symphony Orchestra sota la direcció de Gianandrea Noseda, amb Seong-Jin Cho acompanyat de la mateixa orquestra. Un programa exigent i ben travat: Stravinsky, Chopin i Rakhmàninov, tres mirades a la tradició russa des de punts molt diferents.
La vetllada s’obria amb el Divertiment sobre el ballet “El petó de la fada” d’Igor Stravinsky, relectura d’aquell ballet inspirat en melodies juvenils de Piotr Ilitx Txaikovski. Des dels primers compassos, l’orquestra va dibuixar un joc de contrastos —forts i fluixos sobtats, refilets quasi burletes— que Noseda conduïa enèrgicament amb tot el seu cos.
Les fustes aportaven una lleugeresa a una partitura plena de puntejats i canvis sobtats de dinàmica. Les cordes passaven de la incisió rítmica a passatges més melosos, com si el passat romàntic fos revisitat amb ironia i afecte alhora. El final, intens i sobtat, va caure com un teló brusc: el petó de la fada no és només un gest tendre, també és una condemna.
Després, el centre gravitatori de la nit: el Concert per a piano núm. 2 de Frédéric Chopin. Introduït per l’orquestra, un Cho completament absorbit, va entrar amb una nota imponent al piano, gairebé desafiant.
El primer moviment va anar en augment en un diàleg entre solista i orquestra: l’acompanyament, inicialment contingut, va anar guanyant presència fins a crear un intens fregament. El piano no respirava, i semblava que fos l’orquestra qui li oferís espais per recuperar l’alè, suavitzant la melodia.
El segon moviment es va suspendre en el temps. Violins brunzin a l’uníson, contrabaixos marcant el pols amb discreció, i el piano s’hi explaiava amb un lirisme que fregava l’excés. La música s’arrossegava delicadament, deixant entreveure aquest romanticisme tan característic de Chopin. El tercer moviment, més lluminós i rítmic, va aportar agilitat i caràcter dansaire, tancant la primera part del concert amb energia.
A la segona part, la Simfonia núm. 1 de Serguei Rakhmàninov va mostrar la potència d’una orquestra en plena forma. Des de la breu introducció, ferotge i decidida, es percebia la voluntat d’ambició d’un compositor jove que volia dir-ho tot.
El concert va oferir rigor, qualitat i intensitat. Una nit de gran nivell que confirma tant el moment excel·lent de Seong-Jin Cho com la complicitat artística entre Noseda i la London Symphony Orchestra. L’ovació final va ser generosa, i el pianista va oferir un bis de Chopin en solitari, com un epíleg íntim després de l’exuberància compartida.