Som a finals d’agost de l’any 1981 en un poble rural de la Irlanda del Nord. Una extensa família on conviuen tres generacions intenta allunyar-se del conflicte entre catòlics i protestants. Tots esperen que algun dia trobin viu o mort l’home de la cunyada, membre de l’IRA desaparegut fa anys. I és el dia de la festa de la collita que reben la notícia que l’han trobat mort. I tot es remou.
L’obra El barquer, que aquests dies es pot veure al Teatre lliure, ens transporta als anys vuitanta i noranta d’Irlanda, quan la violència va devastar el país amb milers de morts, violència pels carrers, gent empresonada i vagues de fam fins a les últimes conseqüències.
Jorge Manrique, que ja havia dirigit Jerusalem, torna a presentar-nos una obra de l’irlandès Jez Buterwoth, guanyador d’infinitat de premis. Tres hores de bon teatre i dinou actors excel·lents que van des dels vuit anys als quasi vuitanta. No hi ha protagonistes, tots són rellevants, amb veu pròpia, i això ho fa interessant.
L’obra barreja la violència amb els ideals polítics, la voluntat de fer justícia davant la impertèrrita Margaret Thacher, que tractava els presos de l’IRA com terroristes quan demanaven ser presos polítics. Però a El barquer també es parla d’identitat, d’amor, de patriotisme, de tradició, d’anhels íntims… La música és important, les cançons populars en gaèlic emocionen. I tot amb el rerefons violent que es palpa i sobretot que es genera físicament a l’última escena, amb uns quants morts – com una tragèdia grega – que potser no caldrien perquè la violència ja l’hem viscut al llarg de tota l’obra.