A La nit de les tríbades, La Perla 29 torna a demostrar que el teatre pot ser un lloc per despullar les misèries humanes sense necessitat de grans artificis. L’obra passa durant l’assaig d’una peça d’Strindberg, però de seguida queda clar que aquell assaig és només una excusa. El que hi ha en joc és molt més brut i molt més interessant: els ressentiments d’un matrimoni que s’esquerda, les rivalitats sentimentals i aquella barreja d’orgull i vulnerabilitat que acostuma a perseguir els artistes.
La direcció aposta per una escena gairebé nua. Una sala d’assaig, uns quants objectes i prou. No hi ha cap voluntat de lluïment escenogràfic. Tot descansa en la paraula i en els cossos dels actors, que es mouen dins l’espai amb la naturalitat nerviosa de qui sap que està a punt de dir alguna cosa que pot fer mal. Aquesta senzillesa acaba jugant a favor del muntatge: cada mirada pesa, cada pausa s’allarga una mica més del compte i les discussions semblen respirar molt a prop del públic.
Joan Marmaneu construeix un Strindberg que fuig de la caricatura del geni enfurismat. El seu és un home insegur, a estones gairebé ridícul, però també capaç de ferir amb una lucidesa implacable. Marmaneu troba bé aquest equilibri entre la grandiloqüència i la fragilitat, i aconsegueix que el personatge sigui tan irritant com humà.
Clara Mir, en el paper de Siri von Essen, li planta cara amb una serenor que és gairebé una forma de resistència. La seva interpretació és molt precisa, feta de gestos petits i silencis molt ben col·locats. No necessita aixecar la veu per imposar-se: n’hi ha prou amb una mirada sostinguda o amb la manera com deixa caure una frase perquè l’escena canviï de temperatura.
Cristina Arenas aporta una energia més imprevisible al triangle emocional. El seu personatge entra i surt de la discussió amb una barreja d’ironia i vulnerabilitat que manté la tensió sempre viva. Arenas té un instint escènic molt fi i sap trobar el punt just entre la provocació i la fragilitat.
Jordi Llovet completa el quadre amb una presència més discreta però molt necessària. El seu director d’assaig és l’home que intenta posar ordre en un caos sentimental que se li escapa de les mans. Llovet el construeix amb una ironia calmada que dona aire a les escenes més carregades.
El muntatge funciona perquè no intenta convertir l’obra en cap gran declaració teòrica. Es limita a deixar que el text i els actors respirin. I això, quan els actors estan tan afinats, és més que suficient. Al final, el que queda és la sensació d’haver assistit a una mena de combat íntim: un assaig teatral que es transforma, gairebé sense adonar-nos-en, en una batalla de vanitats, d’amor i de ferides mal tancades. Un teatre directe, viu i sense maquillatge.