La Gioconda, de Ponchielli, és una de les obres més estimades pels amants de l’òpera perquè té pràcticament de tot: grans àries de totes les tessitures, grans cors, música i dansa popular, ballet i una gran i a estones espectacular orquestració. Està ambientada a la Venècia del segle XVII, en una època fosca que el dux dirigia les vides dels ciutadans d’una manera despòtica. És una història enrevessada d’amor i desamor, de gelosia i assetjament, d’odi i sacrifici, de màgia i de misteri. Estrenada fa 150 anys a l’Scala de Milà, a Barcelona s’ha representat 154 vegades, la primera al 1883 i l’última al 2019. La producció que veiem aquests dies al Liceu és del Gran Teatre del Liceu junt amb el Teatro San Carlo de Nàpols, sota la direcció escènica de Romain Gilbert. Comptem amb l’orquestra i el cor del Liceu, sempre esplèndids, i sis excel·lents cantants solistes que interpreten personatges de gran intensitat i expressió lírica. La protagonista, la soprano Saioa Hernández, considerada ara mateix una de les grans de tot el món, s’intercala amb Ekaterina Semenchuk.
La Gioconda barreja la Venècia alegre i festiva dels carnavals, amb la inquietant i grisa època de l’inquisidor, el dux. L’escenògraf Etienne Pluss ens mostra la Venècia monumental dels palaus, els ponts i els canals i reforça la idea del color i vistositat de la festa contrastada amb la part obscura de la por, el poder despòtic, l’assetjament, l’amor frustrat… I tot gràcies, també, a un vestuari – del modista Christian Lacroix – i una il·luminació – de Valerio Tiberi – bellíssima, perfecte.
Una escena important i esperada és la Dansa de les Hores, un ballet per a dotze ballarins. Magnífic. I una ària més que esperada és Suicidio, que canta Gioconda al quart acte i que en aquest cas mereix un més que llarg aplaudiment.