La novel·lista Donna Leon, creadora del personatge del comissari Brunetti de Venècia, gran amant de l’òpera i amiga de la mezzosoprano Cecilia Bartoli, deia en una entrevista que després de veure una de les llarguíssimes òperes wagnerianes va necessitar quinze dies de música barroca per recuperar-se. No direm res de dolent de Wagner, però sí que farem l’elogi de les òperes barroques, la majoria d’elles oblidades durant un parell de segles davant la preeminència, en el gust operístic, del repertori del segle XIX, sobretot dels grans autors italians – els primers de tots Verdi o Puccini -, que un altre escriptor, Milan Kundera, definia com els creadors del kitsch del tenor.
Cal dir que si la majoria de les òperes de Haendel van caure en l’oblit durant un centenar ben bo d’anys – la majoria feliçment recuperades els últims decennis -, aquest no va ser el cas de Giulio Cesare, que sempre va constar en els repertoris dels gran temples lírics. I cal dir que l’elogi de l’òpera barroca no cal que inclogui, necessàriament, el dels seus arguments, que solen ser massa rebuscats o massa banals. En aquest cas, l’amor entre Juli Cèsar i Cleopatra tira endavant entre episodis dubtosament històrics i encara més dubtosament versemblants. Però la música ho soluciona tot. La música barroca, amb les seves veus al límit a cavall del baix continu i els contrastos radicals, ens proporciona un plaer inefable, que comparteix, curiosament, amb la millor poesia barroca, de Góngora a Shakespeare.
En aquest cas, l’òpera de Haendel representada al Liceu té el magnífic suport del contratenor Xavier Sabata i la soprano Julie Fuchs, acompanyats per la mezzo Helen Charlston i el contratenor Cameron Shahbazi, entre d’altres. Calixto Bieito, director escènic, fa de Calixto Bieito. Segurament en els seus estudis teatrals es va saltar les classes dedicades al subtext i ell més aviat s’inclina a subratllar el que s’intuïa per fer-ho més evident o a capgirar-ho per jugar en el seu terreny. Així, el món romà i l’egipci ptolomaic es tenyeixen de luxe de rics i xandalls de txonis. Els seus fans li agraïm que sigui fidel a ell mateix i els seus detractors passaran una bona estona criticant les seves excentricitats. L’orquestra, amb instruments d’època, fa una filigrana musical digna del barroc. I el públic, entre una cosa i l’altra, sobretot gràcies al geni de Haendel, s’ho passa de meravella.