Després van sortir dues novel·les policíaques que són, al parer de molts, les seves obres mestres i de les poques obres espanyoles que es poden posar a l’altura del Lazarillo de Tormes en la recuperació moderna de la novel·la picaresca: El misterio de la cripta embrujada (1978) i El laberinto de las aceitunas (1982). Amb La ciudad de los prodigios (1986) va aconseguir el somni de tots els escriptors: fer la gran novel·la – una de les grans novel·les, vaja – del seu lloc natal, ja sigui Amèrica o l’Uzbekistan. En el cas de Mendoza, una de les grans novel·les – amb el permís de Mercè Rodoreda i la Vida privada de Sagarra, una de les seves fonts – de Barcelona.

            A partir d’aquí, Mendoza va continuar amb una obra alhora molt personal i també molt variada: fantaciència – si ens permeten utilitzar la paraula italiana que dóna un toc humorístic a la ciència ficció fins a convertir-la en les Cosmicòmiques d’Italo Calvino – a Sin noticias de Gurb i El trayecto del Horacio dos, la invenció d’una Venècia única sota els ulls d’un català cansat a La isla inaudita, un record de La vida de Brian a El asombroso viaje de Pomponio Flato, dues novel·les que recuperen el detectiu indigent de la Cripta amb moltes riallades però no tant encert literari o una anada al Madrid que s’acosta a la guerra civil a Riña de gatos. A la miscel·lània hi podem trobar des d’obres de teatre en català fins a llibres de viatge o assajos literaris.

Podeu veure totes les obres d’Eduardo Mendoza aquí.

L'entrada Perfil d’Eduardo Mendoza ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

Els punts de vista externs acostumen a tenir el valor afegit de l’aparent objectivitat i del distanciament necessari per tal de poder analitzar millor una situació. El llibre Spain To-day es presenta d’entrada com una anàlisi sobre l’Estat Espanyol, amb data del 1924, escrita per Frank B. Deakin, un antic agregat de premsa a l’ambaixada britànica a Madrid. Es dirigeix a un potencial lector britànic i les comparacions entre les situacions d’Espanya i d’Anglaterra hi apareixen sovint. La sorpresa arriba quan, repassant l’índex, veiem que un dels capítols porta el títol de “Catalan separatist movement”.

Al prefaci del llibre Deakin declara la seva obra com a única en el sentit que, en comparació a llibres de la mateixa temàtica, “not one of these books deals with the phases of Spanish life which I have taken upon myself to write about in these pages” (p. v) L’anglès s’oposa a la resta d’autors que han volgut evitar ferir sensibilitats i que per aquest motiu han creat una idea incompleta o equivocada de la situació espanyola en els lectors anglesos:

“(…) I have attempted to describe, amongst other things, those phases of governmental activity (or lack of activity) which have combined to cause Spain to be almost as dreadful a country for its inhabitants in this twentieth century as any European country was in the Middle Ages” (p.v)

Deakin és molt crític amb el govern espanyol i l’Espanya que retrata és pobre, poc desenvolupada i té escàs poder sobre Europa. Segons ell, la principal causa n’és un sistema educatiu ineficient i amb mínims recursos que fa que l’analfabetisme sigui molt present i facilita que la població se sotmeti a sistemes de govern que no el tenen en compte i que modelen les lleis a la seva voluntat. Parla en vàries ocasions del caciquisme predominant en zones rurals i, a més a més, denuncia una gestió econòmica que afavoreix els ministeris de guerra (parla del conflicte al Marroc) mentre s’oblida dels necessitats camperols.

No hem d’oblidar quina era la situació d’Espanya el 1924: la dictadura de Primo de Rivera, iniciada el setembre de 1923 i que s’allargaria fins al gener de 1930, en un context de crisi econòmica conseqüència de la Primera Guerra Mundial. Paral·lelament es produeixen el fracàs en la política colonial al Marroc i nombrosos enfrontaments de caire social que la dictadura prova d’aturar mitjançant repressions i prohibicions. (Extret de la Viquipèdia)

“El principio de la salud está en conocer la enfermedad”

Amb aquesta cita de Cervantes Deakin inicia el capítol “Catalan separatist movement”. Pel britànic la continua desatenció que el govern central ha practicat amb aquelles parts del país que originàriament no formaven part de Castella i que hi han estat afegides durant el procés d’unificació del país, ha provocat un renaixement d’antics sentiments nacionalistes en zones que mai s’han acabat de sentir identificades amb el país que les engloba.

Precisament és Catalunya una de les zones que, segons Deakin, més ha patit aquesta situació: “The greatest differences of temperament and outlook were those between Catalonia and old Spain” (p.156) Tot seguit explica que la desatenta gestió per part del govern central de la rica indústria i comerç de Barcelona va provocar nombroses revoltes:

“(…) protested often and loudly against the system which made their region the treasure from which was drawn an undue proportion of the money wasted in maladministration at home, and in rash and sterile adventures, such as the conquest of the Riff district of Morocco” (p. 156)

A continuació l’autor fa un repàs històric de l’evolució de Catalunya per tal de posar de manifest que “(….) Catalonia did not form part of the Spanish State until the beginning of the fifteenth century” (p.157). Deakin tampoc oblida tractar el tema de la llengua catalana i explica com durant el segle XV, en el moment de la unificació d’Espanya per part de Ferran el Catòlic, aquesta va deixar de parlar-se a les ciutats i als cercles intel·lectuals per trobar-se només en zones apartades del camp. De fet, amb Primo de Rivera, el 1924 es va prohibir l’ús de la llengua catalana en la vida pública i administrativa. Tot plegat va provocar que amb els anys anés creixent un sentiment de necessitat de reforma, de voluntat de llibertat.

L’autor fa un repàs d’autors que, a partir del segle XIX, van començar a alimentar el sentiment nacionalista: Bonaventura Carles Aribau (amb la seva Oda a la Pàtria), Rubió i Ors (amb Lo Gayter del Llobregat), Antoni de Bofarull, el paper dels Jocs Florals… Destaca les figures de Prat de la Riba i de Rovira i Virgili com a principals defensors del sentiment nacionalista català i fa un detallat anàlisi de la situació política catalana.

En tot moment Deakin és molt crític amb la postura del govern central respecte Catalunya i en denuncia una mala gestió:

“(…) the large majority are merely tired of national inefficiency and disorder, and wish to make and administer laws and regulations made by themselves to suit local circumstances, which often have nothing in common with those of Castille, Andalusia or other regions with entirely diferent needs form theirs” (pp. 173-174)

Per tant a Catalunya hi hauria un fort desig d’autoadministració. Segons el britànic els catalans són essencialment europeus en sentiment i desenvolupament, en contrast amb un estat espanyol envellit i ancorat en l’Edat Mitjana.

Deakin també admet que la independència de Catalunya podria suposar la seva ruïna econòmica donat que el comerç amb Espanya acabaria. No obstant, ho relativitza afirmant que la proposta de la majoria de líders catalans es basa en una relació de federalisme respecte al govern central, no només per Catalunya, sinó per totes les regions que formen Espanya. Ens parla d’una situació de “Home Rule All Round” on caldria reorganitzar el funcionament de l’estat espanyol en la seva totalitat. Alguns teòrics inclourien Portugal dins aquesta reforma (estaríem parlant de la Confederació d’Estats Ibèrics) però l’autor d’aquest llibre no ho veu viable.

La conclusió a la que arriba Deakin és clara. Cal prendre mesures que tinguin en compte les aspiracions del poble català:

“Unless the Spanish militarists alter their tactics we may expect a continuance of trouble in Catalonia. Oppression cannot keep down so virile a race.” (p.176)

Anna Torné

L'entrada Spain To-day, 1924 ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

L’any 1980 Barcelona va recuperar la tradició del Carnaval i la ciutat va tornar a ser una festa. Però hi ha el Carnaval institucional i molts d’altres: de barri, de carrer, improvisat, amb crítiques burlesques. El Centre de Cultura Popular i Tradicional Catalana, format per antropòlegs, historiadors, professionals del disseny i del món audiovisual, va fer una recerca d’aquesta festa i en va sortir aquest llibre que repassa la història dels carnavals a Barcelona i s’endinsa barri per barri.

            Jo me l’enduria a casa perquè et fa viure el carnaval tal i com es vivia en altres temps, tant en èpoques de repressió com de permisivitat. Balls, carrosses, rues,  gastronomia, cartells, disfresses… Ben documentat perquè els autors són antropòlegs, però també ben escrit, amè, amb fotografies. Un bon llibre per fer història de Barcelona, o pels amants de la cultura popular. Un llibre que no es fa vell, que pots llegir d’una tirada o simplement pots consultar la part que et crida l’atenció.

ENTRE EL PODER I LA MÀSCARA. UNA ETNOHISTÒRIA DEL CARNESTOLTES A BARCELONA

ANTEBI, Andrés – PUJOL, Adrià

Barcelona, Generalitat Catalunya, 2008. Nombroses fotografies en b/n. 395p. 4t. Rústica editorial il·lustrada. Molt bon exemplar. 1ª edició.

L'entrada El que m’enduria a casa: Entre el poder i la màscara ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

Llibre apassionant que ens parla de dones que volen, que parlen amb el diable, que coneixen el secret de les plantes… Dones que van existir en el segles XVI i XVII, catalanes del Pallars, el Ripollès o la Cerdanya, titllades despectivament de bruixes, com un ésser inferior, lleig i miserable, quan en realitat eren dones valentes i sàvies. En aquest llibre surten les causes judicials contra elles que ens ajuden a descobrir el personatge i la història del moment.

Jo me l’enduria a casa perquè és un llibre que enganxa de seguida, no inventa res sinó que és històric, però sembla talment que llegeixis un llibre de contes.

ORRIOLS I MONSET, Lluís, Les bruixes segrestades

Barcelona, R. Dalmau edit., 1994. 149p. 1f. 4t. Rústica editorial il·lustrada. Molt bon exemplar. 1ª edició.

L'entrada El que m’enduria a casa: Les bruixes segrestades ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

L’any 1986 la Fundació La Caixa va presentar una exposició antològica del dibuixant Cesc. Aquest llibre n’és el catàleg. Joaquim Molas explica molt bé qui és Cesc – Francesc Vila i Rofes, fill del també gran dibuixant Joan Vila, D’Ivori – en la introducció quan parla de l’artista: observador minuciós de la quotidianitat, treu el detall invisible, el condensa i l’universalitza, i provoca no només la rialla sinó també la reflexió. Dibuixos en blanc i negre i en color, alguns dels anys 36-37. El lector pot fer un repàs de la nostra història sense llegir ni una paraula: tot està dit amb el dibuix. És emotiu, divertit, crític, et fa pensar…

Jo me l’enduria a casa per “repassar-lo” de tant en tant i fer memòria. O el regalaria a qualsevol adolescent per explicar-li d’una forma intel·ligent i clara la història del nostre país, que, malauradament, de vegades passa de puntetes a les escoles.

CESC. UNA HISTÒRIA D’UN PAÍS

Barcelona, Fundació Caixa Barcelona, 1986. Pròleg Joaquim Molas. Nombroses il·lustracions a color i en b/n fora text. Desplegable. Gran 4t. Rústica editorial il·lustrada. Molt bon exemplar. 1a edició.

L'entrada El que m’enduria a casa: Cesc. Una història d’un país ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

Nascuda al barri de Sant Gervasi, de Barcelona, el 1908, Rodoreda va morir a el 1983 a Girona, l’hospital més a prop de Romanyà de la Selva, les quatre cases perdudes al mig de les Gavarres – les petites però feréstegues muntanyes que s’escampen per l’Empordà, la Selva i el Gironès, amb els boscos fantasmagòrics de suros, tan rodoredians -, el poblet que havia triat per viure després de tornar definitivament a Catalunya.

Entre aquests dues dates va tenir temps de viure unes quantes vides: de nena feliç al jardí de la torre de sant Gervasi, de malmaridada amb el seu oncle matern, de periodista i escriptora alegre durant la República i no tan alegre durant la guerra civil, d’exiliada errant per l’Europa en guerra, de dona pobra i enamorada a París i Ginebra i finalment de gran escriptora d’èxit.

Autora de cinc novel.les durant la república espanyola, que va deixar òrfenes més tard llevat d’Aloma, publicada el 1937 i totalment refeta el 1968, l’obra perdurable de Rodoreda està formada per quatre llibres de narrativa – Vint-i-dos contes (1958), La meva Cristina i altres contes (1967), Semblava de seda i altres contes (1978) i Viatges i flors (1980) – i cinc novel·les – La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974)  i Quanta, quanta guerra (1980). Pòstumament, a partir de projectes no acabats, van sortir dues novel·les més: la fonamental La mort i la primavera i l’anecdòtica Isabel i Maria.

L'entrada Perfil de Mercè Rodoreda ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

LE PETIT MONDE DE PABLO PICASSO

Del 1956 al 1973 el fotoperiodista David Douglas Duncan va entrar a la llar de Picasso, a la Californie (Cannes), i va captar els moments més íntims del pintor i la seva família, inclosos gossos, ocells i fins i tot una cabra. Són escenes divertides, magnètiques, plenes d’amor… Un Picasso sense cap tipus de mania. El podem veure a la banyera, saltant a corda amb els seus fills, fent de torero amb un drap, ballant, tallant una cuixa de pollastre, escurant una espina de peix, retocant la mantellina de la seva dona,  pintant damunt de qualsevol cosa, fent tertúlia amb Yves Montand i Simone Signoret, amb Gary Cooper, o xerrant tranquil.lament amb Cocteau amb un nas de pallasso. Els dos artistes van ser amics fins a la mort de Picasso. I, curiosament, el gos que surt a Las Meninas és el gos que va portar Duncan alguna vegada a la Californie. El fotògraf va cedir aquesta col·lecció al Museu Picasso de Barcelona amb motiu dels 50è aniversari de l’obertura del museu i se’n va fer una exposició.

Jo me l’enduria a casa sense pensar-hi perquè és com entrar a la vida més íntima del pintor, com si, d’alguna manera, també t’hagués convidat a casa seva.

DOUGLAS DUNCAN, David, LE PETIT MONDE DE PABLO PICASSO 

Paris, Hachette, 1959. Numerosas fotografías en b/n fuera texto de D. Douglas Duncan a Pablo Picasso. 176p. 4º mayor. Holandesa editorial falta de sobrecubierta. Bordes levemente rozados. Buen ejemplar. Libro en francés. Livre en français. 1ª edición.

(Aquest llibre s’ha venut)

L'entrada El que m’enduria a casa ha aparegut primer a El mirall dels llibres.