L’exposició proposa una experiència diferent al visitant, que es trobarà amb grans ampliacions i projeccions que permeten, literalment, passejar-se per les fotografies de l’emblemàtic fotollibre Barcelona, blanc i negre (1964) de Xavier Miserachs.

És una mostra que culmina el treball d’ordenació, catalogació i conservació del fons del fotògraf barceloní (Barcelona, 1937 – Badalona, 1998), dipositat al MACBA l’any 2011.

El projecte, comissariat per l’historiador de la fotografia, assagista i editor Horacio Fernández, es desenvoluparà a través de la proposta museogràfica de l’estudi d’arquitectura Langarita-Navarro.

Aquesta mostra és un reconeixement a la intensa relació de Xavier Miserachs amb Barcelona i a la seva influència decisiva en la construcció d’un dels itineraris fotogràfics de la ciutat. A més, es presenta com un exemple del tractament i cura del patrimoni fotogràfic, que posa de manifest la voluntat de fer visibles al públic els materials conservats al Centre d’Estudis i Documentació MACBA.

El projecte s’acompanyarà de la publicació del fotollibre Miserachs Barcelona, en coedició amb l’editorial RM, i d’un manual d’assaigs sobre el fotògraf.

Els nostres llibres sobre el genial fotògraf aquí i tota la nostra secció de fotografia aquí.

Fotografia capçalera: Xavier Miserachs ‘El Born, Barcelona’, ca. 1964

L'entrada Exposició Miserachs Barcelona al MACBA ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

Els punts de vista externs acostumen a tenir el valor afegit de l’aparent objectivitat i del distanciament necessari per tal de poder analitzar millor una situació. El llibre Spain To-day es presenta d’entrada com una anàlisi sobre l’Estat Espanyol, amb data del 1924, escrita per Frank B. Deakin, un antic agregat de premsa a l’ambaixada britànica a Madrid. Es dirigeix a un potencial lector britànic i les comparacions entre les situacions d’Espanya i d’Anglaterra hi apareixen sovint. La sorpresa arriba quan, repassant l’índex, veiem que un dels capítols porta el títol de “Catalan separatist movement”.

Al prefaci del llibre Deakin declara la seva obra com a única en el sentit que, en comparació a llibres de la mateixa temàtica, “not one of these books deals with the phases of Spanish life which I have taken upon myself to write about in these pages” (p. v) L’anglès s’oposa a la resta d’autors que han volgut evitar ferir sensibilitats i que per aquest motiu han creat una idea incompleta o equivocada de la situació espanyola en els lectors anglesos:

“(…) I have attempted to describe, amongst other things, those phases of governmental activity (or lack of activity) which have combined to cause Spain to be almost as dreadful a country for its inhabitants in this twentieth century as any European country was in the Middle Ages” (p.v)

Deakin és molt crític amb el govern espanyol i l’Espanya que retrata és pobre, poc desenvolupada i té escàs poder sobre Europa. Segons ell, la principal causa n’és un sistema educatiu ineficient i amb mínims recursos que fa que l’analfabetisme sigui molt present i facilita que la població se sotmeti a sistemes de govern que no el tenen en compte i que modelen les lleis a la seva voluntat. Parla en vàries ocasions del caciquisme predominant en zones rurals i, a més a més, denuncia una gestió econòmica que afavoreix els ministeris de guerra (parla del conflicte al Marroc) mentre s’oblida dels necessitats camperols.

No hem d’oblidar quina era la situació d’Espanya el 1924: la dictadura de Primo de Rivera, iniciada el setembre de 1923 i que s’allargaria fins al gener de 1930, en un context de crisi econòmica conseqüència de la Primera Guerra Mundial. Paral·lelament es produeixen el fracàs en la política colonial al Marroc i nombrosos enfrontaments de caire social que la dictadura prova d’aturar mitjançant repressions i prohibicions. (Extret de la Viquipèdia)

“El principio de la salud está en conocer la enfermedad”

Amb aquesta cita de Cervantes Deakin inicia el capítol “Catalan separatist movement”. Pel britànic la continua desatenció que el govern central ha practicat amb aquelles parts del país que originàriament no formaven part de Castella i que hi han estat afegides durant el procés d’unificació del país, ha provocat un renaixement d’antics sentiments nacionalistes en zones que mai s’han acabat de sentir identificades amb el país que les engloba.

Precisament és Catalunya una de les zones que, segons Deakin, més ha patit aquesta situació: “The greatest differences of temperament and outlook were those between Catalonia and old Spain” (p.156) Tot seguit explica que la desatenta gestió per part del govern central de la rica indústria i comerç de Barcelona va provocar nombroses revoltes:

“(…) protested often and loudly against the system which made their region the treasure from which was drawn an undue proportion of the money wasted in maladministration at home, and in rash and sterile adventures, such as the conquest of the Riff district of Morocco” (p. 156)

A continuació l’autor fa un repàs històric de l’evolució de Catalunya per tal de posar de manifest que “(….) Catalonia did not form part of the Spanish State until the beginning of the fifteenth century” (p.157). Deakin tampoc oblida tractar el tema de la llengua catalana i explica com durant el segle XV, en el moment de la unificació d’Espanya per part de Ferran el Catòlic, aquesta va deixar de parlar-se a les ciutats i als cercles intel·lectuals per trobar-se només en zones apartades del camp. De fet, amb Primo de Rivera, el 1924 es va prohibir l’ús de la llengua catalana en la vida pública i administrativa. Tot plegat va provocar que amb els anys anés creixent un sentiment de necessitat de reforma, de voluntat de llibertat.

L’autor fa un repàs d’autors que, a partir del segle XIX, van començar a alimentar el sentiment nacionalista: Bonaventura Carles Aribau (amb la seva Oda a la Pàtria), Rubió i Ors (amb Lo Gayter del Llobregat), Antoni de Bofarull, el paper dels Jocs Florals… Destaca les figures de Prat de la Riba i de Rovira i Virgili com a principals defensors del sentiment nacionalista català i fa un detallat anàlisi de la situació política catalana.

En tot moment Deakin és molt crític amb la postura del govern central respecte Catalunya i en denuncia una mala gestió:

“(…) the large majority are merely tired of national inefficiency and disorder, and wish to make and administer laws and regulations made by themselves to suit local circumstances, which often have nothing in common with those of Castille, Andalusia or other regions with entirely diferent needs form theirs” (pp. 173-174)

Per tant a Catalunya hi hauria un fort desig d’autoadministració. Segons el britànic els catalans són essencialment europeus en sentiment i desenvolupament, en contrast amb un estat espanyol envellit i ancorat en l’Edat Mitjana.

Deakin també admet que la independència de Catalunya podria suposar la seva ruïna econòmica donat que el comerç amb Espanya acabaria. No obstant, ho relativitza afirmant que la proposta de la majoria de líders catalans es basa en una relació de federalisme respecte al govern central, no només per Catalunya, sinó per totes les regions que formen Espanya. Ens parla d’una situació de “Home Rule All Round” on caldria reorganitzar el funcionament de l’estat espanyol en la seva totalitat. Alguns teòrics inclourien Portugal dins aquesta reforma (estaríem parlant de la Confederació d’Estats Ibèrics) però l’autor d’aquest llibre no ho veu viable.

La conclusió a la que arriba Deakin és clara. Cal prendre mesures que tinguin en compte les aspiracions del poble català:

“Unless the Spanish militarists alter their tactics we may expect a continuance of trouble in Catalonia. Oppression cannot keep down so virile a race.” (p.176)

Anna Torné

L'entrada Spain To-day, 1924 ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

El Corsario negro d’Emilio Salgari.

¿Què vas sentir quan vas veure publicat el teu primer llibre?

L’impuls de no anar a cap llibreria. No volia veure’l.

¿Quin dels teus llibres recomanes a algú que no t’ha llegit mai?

El caçador d’instants.

¿Quins cinc llibres recomanes sense pensar-t’ho ni un moment?

Èdip rei de Sòfocles, El banquet de Plató, Els assaigs de Montaigne, El cor de la tenebra de Conrad, Les flors del mal de Baudelaire.

¿Quin escriptor et sembla que t’hauria agradat conèixer i per què?

A Montaigne. Pels seus escrits sembla savi sense ser ressentit.

¿Quin escriptor que t’agrada et sembla que no t’hauria agradat conèixer?

Salinger.

¿Quin és el teu autor – o llibre – absolutament preferit?

Goethe. El Faust.

Fotografia de Jordi Esteban.

L'entrada Els llibres preferits de Rafael Argullol ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

            ¿Com va ser que un novel·lista popular, un escriptor de novel·les d’aventures, d’històries de lladres i serenos, es va arribar a convertir en un dels narradors més importants del segle XX francès, que és com dir del segle XX? Perquè Simenon, si em permeteu la gosadia, només s’ha de treure el barret d’ala davant l’immens Marcel Proust – el Shakespeare, el Cervantes, el Goethe de la literatura francesa – i es pot tractar de tu sense cap problema amb Céline i, sobretot, amb grans novel·listes, tan diferents d’ell i entre ells, com Julien Gracq, Colette, Queneau, el francoirlancès Samuel Beckett, Georges Pérec o Michel Tournier. I alguns dels considerats clàssics moderns, com Malraux, Sartre, Simone de Beauvoir o Albert Camus, no són dignes, com a novel·listes, ni de cordar-li les seves elegants sabates angleses. ¿Què va fer possible el miracle Simenon?

            Deixant a part l’inevitable factor genètic – només un narrador de naixement pot escriure bones novel·les al ritme del geni de Lieja -, durant els anys 20 Simenon embasta una quantitat formidable de novel·les barates i aprèn els secrets més evidents de l’ofici: les fórmules, els clixés, el ritme. Sobretot, però, tot i dedicar-se a la literatura de consum, mai no perd la seva consciència literària: sap que aquelles novel·les són, no en diguem dolentes, però sí fluixes, i a partir del 1929, ric ja gràcies a la seva producció ingent, es decideix a escriure novel·les bones, el que ell considera novel·les bones: per dir-ho en el seu llenguatge, els Rolls Royce, no els cotxes Ford que havia construït fins al moment. I per això mig oblida els secrets de l’ofici, les fórmules i els clixés – el ritme mai – i crea dos móns narratius paral·lels i diferents: el món de Maigret i el món de les seves, digue-m’ho de la manera que a ell li agradava, novel·les-crisi.

            El món de Maigret és un món embuatat, càlid, habitable. Tant al seu despatx del Quai des Orfevres, amb l’estufa eterna que travessa les dècades, com a casa seva, amb la senyora Maigret, com també a qualsevol dels innombrables cafès i tavernes on va, sempre hi ha un aperitiu a mà o un guisat casolà al foc. La humanitat que pateix, les víctimes, els botxins, passen a través d’aquest sedàs agradable. Maigret intenta comprendre els personatges dels seus casos, en busca les raons, mai no condemna. Però dins dels Maigret s’hi haurien de distingir clarament dos grups: les primeres novel·les que va escriure a partir del 1929, interrompudes el 1934 – La nit de la cruïlla, El gos groc, El cap d’un home -, esclaves encara de les regles del gènere policíac, amb un component gairebé obligat d’acció, amb argument un si és no és envitricollats; i les de la segona època, represa a mitjan anys quaranta, on Maigret gairebé no es mou, només observa, fuma, beu, sobretot beu. La mestria en la creació d’atmosferes i de personatges compensa, en aquesta segona època, la feblesa d’alguns arguments i converteix les novel·les de l’inspector en el millor cicle policíac que existeix.

            Però el gran Simenon, sense cap mena de dubte, és el de les novel:les-crisi, tal com ell en deia, lluny tant de la novel·la de gènere com de la novel·la introspectiva d’arrel proustiana. En aquest cas ens trobem a la intempèrie, en un món desolat, amb personatges que se situen als límits de la naturalesa humana, una galeria riquíssima i diversa de marginats, de solitaris, de bojos, d’estrabul·lats. La nàusea, de Camus, o L’estrany, de Camus, són, al costat de La mort de Belle, Llums vermelles o Carta al meu jutge novel·les gairebé optimistes. L’estil, a més, descarnat, exacte, lúcid, semblant al que fan servir, si fa no fa a la mateixa època, alguns escriptors dels Estats Units, des de Hemingway a Dashiell Hammett. Si s’ha comparat Simenon amb Balzac, caldria aclarir que és un Balzac sense ni gota de greix, fibrós, que va directe al moll bàsic de la novel·la: la interacció del personatge amb l’ambient. Novel·la pura, doncs, sense digressions, sense assaig impostat, sense efectes col·laterals. André Gide ho va formular d’una manera exacta i perdurable: “Simenon és el novel·lista més gran de tots, el novel·lista més veritable que tenim en la literatura”. El seu geni narratiu brolla ja a les primeres novel·les pures, publicades a partir del 1933 – per exemple, la primerenca La promesa de Mr. Hire; o la meravellosa L’home que mirava passar els trens, de 1938 – i perdura fins a mitjan anys 60, com demostren El tren, de 1961, o L’habitació blava, de 1964.

            És veritat que a l’obra de Simenon no hi ha grans novel·les: no va fer – ni li calia – cap Viatge al fons de la nit ni cap Ulisses. Ell deia que no era un corredor de fons sinó un sprinter, però quin sprinter. Tampoc no era un constructor de catedrals, com Marcel Proust, però l’immens barri de cases racionalistes habitades per personatges difícils que va construir aquest Le Corbusier de la literatura perdura com una de les grans obres que ens ha llegat el segle XX.

Tots els llibres de Simenon disponibles a la nostra llibreria aquí.

L'entrada El gran Simenon ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

Hem passat un qüestionari a alguns escriptors, les Set Preguntes, i comencem presentant-vos les respostes de Narcís Comadira. En una altra secció la nostra fitxadora de llibres anirà destacant aquells que més li han cridat l’atenció. A més a més, anirem publicant opinions respectables sobre alguns escriptors. Ara mateix, trobareu Ian McEwan parlant sobre Updike i Giuseppe Tomasi di Lampedusa sobre Stendhal. A la secció de fitxes us parlem de Mercè Rodoreda i a la de comentaris de les cartes de Riba (a la versió catalana del blog) i d’una peculiar traducció de la Metamorfosi de Kafka (en castellà). També estarem atents a l’actualitat cultural i en destacarem allò que ens sembli més interessant.

Per descomptat, ens encantarà saber les vostres opinions sobre el que anem publicant. Gràcies per acompanyar-nos.

Fotografia de Sean Kernan.

L'entrada Ens enlairem! ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

“Yo no soy el autor de la traducción de este texto. Y una prueba de ello – además de mi palabra – es que yo conozco algo de alemán, sé que la obra se titula Die Verswandlung y no Die Metamorphose, y sé que hubiera debido traducirse como La transformación. Pero, como el traductor francés prefirió – acaso saludando de lejos a Ovidio – La Métamorphose, aquí servilmente hicimos lo mismo. Esa traducción ha de ser – me parece por algunos giros – de algún traductor español. Lo que yo sí traduje fueron otros cuentos de Kafka que están en el mismo volumen publicado por la editorial Losada. Pero, para simplificar – quizá por razones meramente tipográficas -, se prefirió atribuirme a mi la traducción de todo el volumen, y se usó una traducción acaso anónima que andaba por ahí.”

Más pruebas contra esta posibilidad es que cuando la Revista de Occidente, en España, recogió finalmente La metamorfosis en libro, añadiendo “Un artista del hambre” y “Un artista del trapecio”, en 1945, en una colección sin continuidad extrañamente titulada Novelas extrañas, no hizo constar el nombre del traductor, ni tampoco consta, muchos años después, en las múltiples ediciones de Alianza Editorial que la popularizaron.
Otro misterio mayor es como fue posible que en 1958, en un ejemplar azul, con el autor, el título y la editorial escritos en bella tipografía en la cubierta, Franz Kafka, La metamorfosis, Editorial Dintel, empiezara así:

“Una mañana, tras agitado sueño, Gregorio Samsa amaneció transformado en un gusano.”

En este la caso la traductora no se esconde en el anonimato sino que firma con el nombre completo: Margarita E. de la Sota. Curiosamente, líneas más abajo se lee, aunque algo enrevesada, la descripción que llevó a Vladímir Nabokov a aseverar que el insecto en que se convirtió Samsa era un escarabajo grande, aunque no un escarabajo pelotero ni una cucaracha:

“Estaba acostado de espaldas, unas espaldas duras como una coraza, y levantando un poco la cabeza, advirtió que tenía un vientre oscuro y abovedado, dividido por arqueadas nervaduras. La colcha, apenas retenida en la cúspide de esa construcción, estaba ya a punto de caer, y las patas, desproporcionadamente delgadas, agitábanse ante sus ojos.”

¿Un gusano con una espalda dura como coraza, un vientre oscuro y en forma de bóveda? ¿Cómo puedo alguien, en 1957, cuarenta y tres años después de su primera edición en alemán, treinta y siete después de su primera traducción anónima al español, cuando ya Kafka era conocido y reconocido en todo el mundo, convertir a Gregor Samsa, no en un insecto monstruoso, en un bicho, sino en un gusano?

Todos nuestros libros de Kafka aquí.

L'entrada Gregor Samsa se transforma en un gusano ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

            Per trobar aquest primer Riba n’hi ha prou de llegir les cartes adreçades a Karl Vössler, per exemple, o, sobretot, les que envia a Josep Obiols des de Grècia. En unes hi trobem el Riba informador, que explica, posem-hi, el cas Verdaguer o els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera. En les altres, el Riba que descriu els paisatges de Grècia, que explica les primeres visions, enlluernades però iròniques, del Partenó, o una curiosa visita a Santorini, o l’estada a Ítaca. El primer no té res a envejar al Sagarra de Vida privada; ni el segon al Josep Pla coetani de Coses vistes. Carles Riba es postula, doncs, al costat de Sagarra i Pla, al costat també de Foix, com un dels mestres de la prosa catalana moderna. I convida, també, a fer un estudi comparatiu, sobretot en els anys que van fins a la postguerra, dels camins divergents que agafen la seva prosa privada i la seva prosa pública. Tot plegat ens serviria, d’una vegada, per mesurar la importància real que han tingut els grans autors noucentistes en la creació de la prosa catalana moderna. I si el desgavell de la prosa – traduccions incloses – dels anys seixanta i setanta del segle passat no es deu tant a una falta de tradició com a una lectura incorrecta i desenfocada del que se’n diu, amb un nom una mica florit, els clàssics catalans del segle XX.

(Fotografia de l’arxiu de l’IEC)

Tots els llibres de Riba disponibles a la nostra llibreria aquí.

L'entrada Carles Riba escriu cartes ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

A la meva època llegir no era ni un càstig ni un premi. A vegades ens deien que llegíem massa, perquè ens faríem malbé la vista i fèiem poc exercici. Però ens regalaven llibres. A mi m’agradava llegir i llegia. Recordo haver llegit infinitat de vegades L’illa misteriosa, de Jules Verne.

¿Què vas sentir quan vas veure publicat el teu primer llibre?

Una estranya emoció.

¿Quin dels teus llibres recomanes a algú que no t’ha llegit mai?

De poesia, Lent. D’assaig biogràfic, Marques de foc. I, esclar, de teatre, L’Hort de les Oliveres. Crec que són tres obres que em defineixen.

¿Quins cinc llibres recomanes sense pensar-t’ho ni un moment?

Poesia de Josep Carner, Les Hores, de Josep Pla, Moby Dick, de Herman Melville, El jardí dels Finzi-Contini, de Giorgio Bassani, El doctor Jivago, de Boris Pasternak.

¿Quin escriptor et sembla que t’hauria agradat conèixer i per què?

Josep Carner, perquè m’agradaria parlar amb ell de moltes coses. També m’hauria agradat parlar amb Sagarra.

¿Quin escriptor que t’agrada et sembla que no t’hauria agradat conèixer?

Si un escriptor m’agrada no vol dir que em mori de ganes de conèixe’l. No sóc fetitxista de persones. Per exemple, no vaig fer ni un pas per anar a veure Mercè Rodoreda, que admiro.

¿Quin és el teu autor – o llibre – absolutament preferit?

Poesia, de Josep Carner.

(Foto de Narcís Comadira de Marta Sempere)

L'entrada Narcís Comadira respon Les Set Preguntes ha aparegut primer a El mirall dels llibres.