Va ser a l’Auditori Axa, que per cert, des ara i per voluntat del barri de les Corts durà el nom de la cantant homenatjada, on vam escoltar la cantant francesa Natalie Dessay acompanyada del pianista Philippe Cassard. Aquest auditori és un lloc ideal per concerts íntims, la mida justa, modern, funcional, dissenyat amb gust i d’una sonoritat perfecta. Dessay és una de les sopranos mítiques actuals. Lluminosa i emotiva, amb una expressió, tant en la veu com en el cos, que et deixa sense alè. En algun moment ha dit que l’any vinent, abans de fer els 60, es retirarà. De moment vam poder delectar-nos amb la seva interpretació gràcies al festival Life Victoria.

La primera part del programa va ser de compositores que per ser dones en una època concreta van estar més a l’ombra dels seus marits o germans, però que tenen una obra més que interessant: Fanny Mendelssohn, Clara Schumann i Alma Mahler. La segona part va estar dedicada a la música de cant francesa: Chausson, Debussy, Massanet, Gounod… Natalie Dessay va triar dues peces de personatges que entusiasmaven  Victòria dels Àngels: Marguerite del Faust i Mélisande a Pelléas et Mélisande. El públic no volia que el concert s’acabés. I és que havíem assistit a un gran esdeveniment.

Isabel Olesti

L'entrada CENTENARI DE VICTÒRIA DELS ÀNGELS ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

Pau Carrió dirigeix aquesta obra del suec Ingvar Ambjørnsen, que primer va ser novel·la, després una pel·lícula  nominada als Oscars  i ara una obra de teatre que protagonitzen el multipremiat David Verdaguer i  Albert Prats, tots dos fantàstics i creïbles en el seus papers: un més lúcid, l’altre més innocent. Resulta reconfortant que els dos actors, companys i amics a la vida real, estiguin omplint cada dia la Sala Villarroel, quan, just sortir de l’Institut del Teatre, van fundar la companyia El Nacional no ens vol, suposem perquè no tenien gaires esperances d’actuar-hi. No estem segurs si ja hi han actuat – creiem que no –, però sí és cert que no els hi cal, perquè tenen el públic rendit als seus peus.

Isabel Olesti

L'entrada ELLING A LA VILLARROEL ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

A la segona coreografia, Noetic, el coreògraf fa un gir. I el que era visceralitat ara és una barreja entre dansa i ciències.  S’inicia amb música de percussió en directe i més endavant apareix una soprano. Els divuit ballarins omplen l’escenari amb una argamassa de cossos en moviment d’una gran bellesa plàstica. En la segona part de la coreografia els ballarins juguen amb unes vares flexibles que van dibuixant formes escultòriques, que de vegades recorden l’obra de l’artista valencià Andreu Alfaro.  Línies que es converteixen en cercles, en túnels, en ones, per acabar en una gran bola del món. El que resulta monòton i distreu una mica és la dissertació matemàtica que acompanya la coreografia i que més aviat molesta. Tot i així, el públic del Liceu va ovacionar la companyia i el seu director.

Isabel Olesti

L'entrada FAUN i NOETIC AL LICEU ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

L’autora anglesa, Laura Wade, guanyadora del prestigiós Premi Laurence Olivier, va recuperar la novel·la inacabada de Jane Austen i va reconduir la vida de les germanes Watson i els personatges que les envolten. Josep Maria Mestres dirigeix aquesta comèdia que s’empassa molt bé. Només cap al final sembla que Wade no sap com resoldre els embolics i se’n va de la bola fent aparèixer fins i tot un ovni que no calia. Els Watson es pot veure fins al 17 de març.

Isabel Olesti

L'entrada ELS WATSON ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

Isabel Olesti

L'entrada LA LUCY A LA VORA DEL MAR ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

La història ens parla de l’amor desgraciat entre la reina de Cartago i el rei de Tròia. Amor i pèrdua, traïció, suïcidi… Amb l’esperat i immortal Lament de Dido a la tercera part, que no pot suportar la pèrdua d’Aeneas, obligat pels deus – en aquesta versió, per bruixes – a marxar a la guerra.

L’espai escènic és íntim i càlid, compost de vels translúcids i superposats que juguen amb la llum i les ombres. L’orquestra de cambra queda a l’esquerra, mentre que els tres cantants protagonistes estan sempre damunt d’unes peanes, com si fossin escultures que els mateixos ballarins i cantants del cor desplacen. Els ballarins, són, doncs, com una prolongació dels cantants, la seva ànima, la que expressen amb el cos les passions terrenals. Ballen damunt d’una fina capa d’aigua per on juguen, llisquen i es rebolquen. I tot es barreja: el cor, els cantants, els ballarins.

Remember me… canta Dido mentre mor  amb un pianissimo que sembla impossible de treure i de sentir. Però se sent perquè el públic ni respira. I ens quedem corpresos i extasiats de tanta bellesa: per la partitura que ja coneixem,  però aquí és d’una finor extrema, per la veu de Kate Lindsey atrapada dalt de la peana, i pel moviment de la ballarina, que en un segon nivell, a terra, és la que expressa amb el cos  l’amor i la pèrdua. L’inevitable mort.

Isabel Olesti

L'entrada REMEMBER ME… ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

Aquest immens cap de dona és l’entrada a l’exposició sobre l’obra de Jaume Plensa Poesia del silenci, que fa un recorregut de la seva obra des del 1990 fins ara i té com a fil conductor la paraula. En aquest cas, es podria capgirar l’antiga sentència horaciana Ut pictura poesis canviant-la per l’escultura: Així com la poesia, l’escultura. Plensa, des dels seus inicis, sempre ha jugat amb la paraula, amb les lletres, amb les frases, amb els poetes.

Un dels grans encerts de l’exposició és el diàleg que ha establert amb l’edifici que l’allotja, la Pedrera. Permet a l’espectador de recórrer l’edifici gaudinià tot passant pel pis obert al públic i sobretot de passejar per les magnifiques golfes i el terrat, on ens espera una confrontació entre les escultures de Plensa i les d’Antoni Gaudí. I en aquest cas cal dir que s’ha de tenir molt de valor per acarar-se – no encarar-se – amb les obres genials del reusenc. Les caixes d’escala, torres de ventilació i xemeneies de la Pedrera, convertides en escultures, es poden considerar sense cap mena de dubte obres mestres de l’art escultòric del segle XX, més a prop – i més amunt – de les avantguardes que no pas del modernisme. Si a la Sagrada Família Gaudí és segurament un escultor tirant a kitsch, a la Pedrera és un dels grans genis de l’escultura del segle XX, sobretot si hi afegim les obres que coronen el Palau Güell.

L’altre gran encert de l’exposició de Plensa a la Pedrera és el recorregut que ens permet fer de l’evolució de l’obra de l’escultor. Hi trobem les magnifiques i petites escultures dels anys 90 i començament del mil·lenni, amb noms familiars o de menes de menjar i de reminiscència freudianes. I més endavant les figures fetes de lletres – una esplèndida mà gairebé episcopal, per exemple – o les cares de noies i dones que conviden o de vegades comminen al silenci.

Com – i tornem al començament – la que ens espera al carrer per convidar-nos a entrar a la gran cova gaudiana.

L'entrada PLENSA DINS DE GAUDÍ ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

La Perla celebra els seus 20 anys i per tancar la programació ens regala un Goldoni, ideal pels vespres d’estiu, per relaxar-nos i deixar fora el carrer els neguits i els desencants. Com diu Oriol Broggi al programa de mà: “Voldríem que fos amable i dolç,com una cançó d’estiu que t’acarona”.

Anar a veure Coralina, la serventa amorosa, és una festa, un regal que es mereix tothom. Dues hores per deixar-se portar per l’enginy d’aquest dramaturg italià que tres-cents anys enrere, i com qui no vol la cosa, ridiculitzava la classe benestant, tot passat pel sedàs de la comèdia que minimitza el cop.

Una història d’amos i criats, de dones sempre més llestes i pràctiques que els homes, una història aparentment simple però enrevessada en el joc escènic d’actors que van i venen.  Mireia Aixalà és una adorable Coralina, i Rosa Gamiz genial en el paper de l’astuta Beatrice. Dirigida magníficament per Oriol Broggi, amb versió d’ell mateix i Ramon Vila, de vegades ens grinyola el tipus de llenguatge que utilitzen els actors, massa lligat a la llengua quotidiana d’ara, de manera que de vegades es perd el perfum d’època.

Isabel Olesti

L'entrada UN GOLDONI A LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

Llàcer presenta uns Conway en un marc gairebé de vodevil, amb uns personatges de vegades exageradament histriònics i amb una espectacular escenografia que ens trasllada endavant i enrere del temps. S’ha acabat la primera guerra mundial i la família Conway, mare i sis fills, més uns amics, es reuneixen per celebrar els vint anys d’una de les filles, la que vol ser escriptora. El futur sembla prometedor i tothom està eufòric i amb grans expectatives d’una vida plena i radiant. Tots somien: la mestra amb una societat més justa, l’escriptora farà grans novel·les, el soldat farà grans negocis, l’actriu triomfarà… Però el temps passa i tot allò s’esfuma i ningú ha tingut el que esperava. I molt menys en l’amor. La mare es a punt de la ruïna, els matrimonis han fracassat, el fill mimat per la mare és un alcohòlic perdut…. Només hi ha l’Alan, el fill gran, interpretat magníficament per Biel Duran, que ens dona la clau de l’obra en una escena emocionant. L’Alan, que sembla un babau i que ningú fa cas, és qui dóna una lliçó de coherència i qui ha sabut viure millor, l’únic que podríem dir que és feliç amb el que té. És precisament ell qui ens diu “El temps només és un somni”. I tornem enrere, a la festa d’aniversari, quan tot semblava possible. I veiem perquè aquells somnis no han estat possibles. Fantàstica obra i fantàstics actors encapçalats per Roser Vilajosana en el paper de la mare. Teatre de luxe per a Barcelona.

Isabel Olesti

L'entrada EL TEMPS I ELS CONWAY ha aparegut primer a El mirall dels llibres.

Dona discreta però rebel, defensora dels drets de les dones, sempre connectada amb la natura i el món de les transformacions, de les deïtats femenines, des de Palestina a Irlanda. Fascinada per tot el que és sagrat i ancestral, l’alquímia, el tarot, la màgia… Pels misteris i profecies,  pel budisme o els alfabets celtes. Amb una vida fascinant i a la vegada dura, de canvis i viatges, es desmarca aviat de la comoditat de la classe alta on pertany i  s’integra al grup surrealista dels anys 30 format per Andre Bretón, Salvador Dalí, Joan Miró, Man Ray, Pablo Picasso, Lee Miller i Luis Buñuel. La seva parella és Max Ernst, però la segona guerra mundial trunca les seves vides i Eleonora intenta refugiar-se a Portugal. Però quan passa per Espanya és violada per  un grup de requetés. I amb una crisi nerviosa aguda el seu pare la ingressa en un psiquiàtric de Santander que és com un infern i que l’estigmatitza. Per sort aconsegueix sortir-ne i un cop a Portugal embarca cap als Estats Units, que per a ella és la llibertat. S’integra als moviments ecofeministes que critiquen l’extracció dels recursos naturals i revisen el matriarcat. Fins que s’instal·la a Mèxic i ja no se n’hi mou.

Carrington xucla d’allò que viu i sent i per tant la seva pintura és la seva vida, que va ser remoguda i hostil i la va fer anticonformista.

L’exposició de la Mapfre és una antologia de 188 obres entre pintures, dibuixos, escrits que ens parlen de la vida, la por, l’alegria o la felicitat. Animals i plantes, somnis i èssers fantàstics, cossos andrògens i triples dones, que és ella i les dues amigues que va tenir a Mèxic, la pintora española Remedios Varó i la fotògrafa hungaresa Kati Horna.

L'entrada FEM JUSTÍCIA A ELEONORA CARRINGTON ha aparegut primer a El mirall dels llibres.