Estava clar que el teatre Goya estaria ple de gom a gom i que les entrades per la resta de dies s’esgoten en un sospir. I és que una obra de Yasmina Reza, encara que sigui una reposició, omple, perquè el públic sap que va a veure bon teatre i que, a més a més, riurà. La novel·lista, actriu i dramaturga francesa ja ens havia enlluernat en la seva primera obra, Art, estrenada al 1994 a París i que es va representar també al teatre Goya al 2017 amb tres grans actors: Orella/Arquillué/Villanueva, que van merèixer l’adjectiu de “sublims” per part de tota la crítica.
Ara tenim el plaer de poder veure Un déu salvatge, dirigida per Pere Arquillué i interpretada per ell mateix i tres dels grans: Conejero/Aubert/Benet. La història gira sobre un fet quotidià: dos parelles es troben a casa d’un d’ells per discutir la conducta violent d’un dels nens que ha colpejat l’altre, fill de l’altra parella, i li ha trencat dues dents. Aquesta situació va generant, o de-generant, tota mena d’impulsos primaris i situacions esperpèntiques que reflecteixen la nostra societat i que mostren les falses aparences i la violència intrínseca que podem arribar a tenir quan ens provoquen. Igual que les criatures.
Tot el que va passant en el saló de la casa és com un joc. Com diu Arquillué al programa de mà: “una esgrima verbal d’una alçada extraordinària”. La trobada, que havia de ser educada i pacífica, acaba sent un caos. El públic es mora de riure, però la llengua esmolada de Yasmina Reza no només fa riure sinó que t’interpel·la amb humor i intel·ligència. I sí, ja podem considerar Un déu salvatge un clàssic contemporani.