Entrem al pati de butaques del Teatre Lliure i trobem el teló tancat – una clàssica cortina vermella. Se’ns fa estrany, perquè avui ja no existeixen, els telons. L’obra comença al sepulcre de Julieta, amb Romeo mort i ella plorant-li al damunt, fins que agafa el punyal i se’l clava. S’abaixa el teló. Fi de l’obra. De seguida apareixen els artistes vestits d’època, tots saluden i el públic – nosaltres – ens fem còmplices de la història i aplaudim i cridem bravo. Fins que els actors desapareixen entre les bambolines. L’obra s’ha acabat. Ara hauríem d’aixecar-nos de la butaca i marxar. Però tothom es queda, esclar. Puja el teló i els actors discuteixen o es feliciten per l’èxit de l’obra. A partir d’aquí van apareixent personatges com sortits d’un somni: dones que són cavalls, una gran vagina on hi entra i en surt la gent, esquelets, calaveres, l’arlequí, dones que canten com si hi deixessin la vida, homes que es petonegen, les dues creus del Calvari que acompanyen un Jesucrist dalt d’una peanya.
Estem veient la versió que l’uruguaià Gabriel Calderón ha fet del Público de Lorca, amb la companyia Comedia Nacional de Montevideo, estrena absoluta a l’estat espanyol. L’actriu Margarita Xirgú, tan estimada pels catalans i gran amiga de Lorca, va ser una de les directores d’aquesta companyia durant el seu exili a l’Uruguai des de l’any 1949. Hi va estar dues dècades i va representar moltes de les obres del poeta i dramaturg andalús.
Lorca va escriure El Público l’any 1930 després d’un desengany amorós, per això l’obra parla dels seus conflictes amb l’amor i amb el teatre. Però l’obra no es representaria fins al 1977 a la Universitat de Múrcia i al Maria Guerrero de Madrid l’any 1986. L’autor volia renovar el teatre convencional i criticar la societat homòfoba de l’època. I ho fa per mitjà de símbols i signes: el peix-lluna i la mort, el director de teatre i l’arlequí. Un text oníric i valent que vol reflectir les nostres contradiccions i que ens descol·loca, perquè s’allunya fins als antípodes del seu repertori clàssic que tanta fama li ha donat: Yerma, La casa de Bernarda Alba… Anar a veure El Público és deixar-se arrossegar per les paraules i els neguits del poeta. Res més. ¡Hay que destruir el teatro o vivir en el teatro!, és la coneguda frase que Lorca posa en boca d’un dels personatges i que podria resumir aquesta obra esbojarrada.