Les obres de Joan Coromines tenien, normalment, una gestació llarga, intensa i silenciosa; els resultats eren gairebé sempre espectaculars. Una prova n’és el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, que va dotar el català d’una obra importantíssima i incomparable. Una altra n’és el Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico, on, com diu José María Pascual, coautor, va fer, sense haver presumit d’amor pel castellà, molt més que els qui pensen que es pot estimar sense fer l’esforç de conèixer. També podríem parlar dels estudis que va dedicar a la gramàtica històrica catalana, o les seves contribucions importants a la normativa, o l’edició de textos, però l’última prova és l’Onomasticon Cataloniae, que el seu autor sempre va considerar que havia de ser la seva obra magna. Amb el primer volum a les mans, on hi ha a més les indicacions del que ha d’arribar a contenir, no és gens difícil entendre-ho. En un text que hi fa de pròleg, i que ja havia sortit publicat als Estudis de toponímia catalana, Joan Coromines ens explica què vol ser l’Onomasticon: “Un vast recull d’onomàstica que enregistrarà i explicarà etimològicament tots els noms de persona, antics i moderns, emprats dins el domini lingüístic català, així com tots els noms de lloc, morts o vius, situats en aquest territori.” Si pensem que s’hi inclouen, també, noms “de cases aïllades, de coves, fonts, o arbres renomenats” i que, en total, s’han recollit cap a 500.000 noms propis, no és gens exagerat dir que ens trobem davant una obra monumental. Aquest primer volum, fet en col·laboració amb l’erudit mallorquí J. Mascaró Passarius, està dedicat a la toponomia antiga de les illes Balears.
El món dels noms propis forma una mena d’univers paral·lel al del lèxic comú. Encara que normalment tenien una funció descriptiva, el temps i els avatars de la llengua en què havien nascut n’han fet paraules sense significat, o bé l’antiga descripció ha passat a ser una llicència poètica. Són conglomerats històrics amb una composició complicada i curiosa, i molt sovint difícil d’escatir. Marcel Proust, que va donar als noms propis un paper fonamental a la Recherche du temps perdu, hi va dedicar una frase – una frase llarguíssima, esclar – d’antologia: “És evident que els noms són uns dibuixants fantasiosos, ja que ens donen de les persones i dels països uns esbossos tan poc fidels que ens quedem parats quan tenim al davant, en lloc del món imaginat, el món visible (que, a més, no és el món de veritat, perquè els nostres sentits no tenen gaire més el do de la semblança que la imaginació, i així els dibuixos sempre aproximatius que es poden obtenir de la realitat són almenys tan diferents del món vist com aquest ho era del món imaginat.”
La feina de l’etimologista, davant l’escorça falsa dels noms propis, és fer la història de la paraula. A la introducció als Estudis de Toponímia Catalana – dos volums on va recollir part dels materials que havien d’anar a l’Onomasticon – Joan Coromines va explicar els diversos estadis que es necessiten per arribar a l’origen d’un nom de lloc. Primer, s’han de buidar els documents antics de la comarca, i millor si són medievals, per buscar-ne les formes més antigues, que són, esclar, les més acostades a l’original. Després s’ha de conèixer bé el lloc, i la seva geografia, per no equivocar-se de localitat i perquè pot ajudar a trobar els components de la paraula. Més endavant cal ajudar-se d’altres topònims o noms semblants que hi tinguin relació per buscar-ne el nucli comú. Al final, s’han de posar en joc uns coneixements amplis de diferents llengües, estudiar els possibles canvis fonètics i, sobretot, tenir una intuïció i un rigor extrems. Amb sort, al final es podrà arribar a la font originària, encara que moltes vegades els resultats són, davant la impenetrabilitat de la paraula, totalment nuls. Si s’hi arriba, l’etimologista pot explicar amb quins elements – de llengües modernes o antigues – s’ha creat una paraula, i quins canvis ha sofert per arribar a la forma i – si en té – el significat d’ara.
No cal dir que, en el cas de l’onomàstica, normalment no hi ha un significat modern, encara que de vegades s’ha buscat a través de l’etimologia popular – per exemple, per fer l’escut heràldic dels pobles. És el cas, per exemple, de Manacor, que s’ha posat, a l’escut, una mà sobre el cor, partint de la semblança fonètica amb “mà an es cor” – “mà al cor” -. El volum de Coromines i Mascaró Passarius, en canvi, encara que no arriba a una resposta definitiva, sí que ens proposa algunes possibilitats versemblants, com és un antic Villa Monachorum, “l’alqueria dels monjos”, o un sorprenent i poètic Aben-Umm-an naqqâl, “fill de la mare veloç”. També són curiosos els casos on un forma catalana amb un significat concret, que molt sovint no es correspon amb la realitat, n’ha amagat una altra d’antiga que feia de descripció. Així, Fonteta no era, a l’origen, un diminutiu, sinó Fontem Tectam, “font coberta”. I Fontxica no era una font petita, sinó que ve del mossàrab “siccum”, i seria “font seca”.
Coromines explicava, a la seva introducció als Estudis de toponímia catalana, que és normal que a la gent li agradi saber l’origen del nom del seu poble, de la muntanya que veu cada dia. A part d’aquest interès civilitzat, però, l’Onomasticon Cataloniae serà una eina bàsica per l’historiador, per l’etnòleg, per l’escriptor. I, sobretot, com les altres obres de Joan Coromines, una exploració divertíssima pels curiosos. Més que no cap poeta, el lingüista es mereix l’encertada fórmula que va trobar Foix: especulador del mot.