Enlluernats, potser seria la paraula per definir com sortíem del Liceu de veure Il Trovatore. Enlluernats especialment per l’escenografia i sobretot pel fabulós disseny de llums d’Urs Schönebaum. Un muntatge encarregat a l’òpera de Paris a Àlex Ollé, que va arrasar a Àmsterdam i que hem tingut aquests dies a Barcelona amb la direcció d’orquestra de Riccardo Frizza. Verdi va estrenar ll Trovatore a Roma l’any 1853 i un any més tard vindria al Liceu de Barcelona. És una història rocambolesca d’amor, odi i venjança que en aquest cas Ollé ha situat a la Primera Guerra mundial, amb soldats amb baionetes i màscares de gas. L’escenografia d’Alfons Flores és un laberint de trinxeres que es converteixen en tombes o amb el que convingui. Vint-i-quatre blocs escultòrics que pugen i baixen, que queden penjats o desapareixen sota terra deixant només un gran forat. Així, amb la il·luminació d’Schöneabaum, l’escenari pot ser un cementiri, un camp de batalla, un convent, les masmorres d’un castell…
Dos germans separats per un error i un embolic familiar d’odis i revenges, d’amor i de rivalitats que acaba en tragèdia. Però l’argument és el que menys importava. Ens deixem portar per la música de Verdi. Vittorio Grigolo en el paper del Trovatore ens regala una veu i una interpretació excepcionals. La soprano Saioa Hernandez, la Leonor enamorada que se sacrifica per amor, va actuar amb les acaballes d’un refredat que no ens va permetre disfrutar del tot de la seva veu, sí que ho vam fer de la gitana Azuzena, la soprano Ksenia Dudnikova.
Com acostuma a passar, el públic de Liceu no s’està de xiular si no li agrada la posta en escena i quan van sortir a l’escenari Àlex Ollé i el seu equip a saludar hi va haver uns quants xiulets tapats per bona part del públic que cridava uns bravos més que merescuts.