Exposició sobre Pop Art, “El somni americà”

La segona meitat del segle passat, i sobretot els anys 60, va ser una època d’importants canvis socials a tot el món, començant per la Guerra Freda i acabant amb els inicis de la societat de la informació. El mon començava a globalitzar-se i els Estats Units s’havia convertit en la més gran potència capitalista, paper que es confirmaria amb la caiguda del bloc soviètic. Tot i així, aquest creixement es va traduir en un increment de les desigualtats socials del país: les empreses s’enriquien i moltes persones es sentien subjectes passius davant d’una societat on les masses, orientades per les empreses i l’administració, determinaven el comportament individual.
Va ser en aquest context on es va desenvolupar l’anomenat Art gràfic, un estil artístic que utilitzava el gravat (tècnica marginal fins al moment) i altres mètodes impresos per elaborar obres amb un fort missatge dirigit, generalment, contra el capitalisme nord-americà i les seves conseqüències (cursa espacial, Guerra Freda, Vietnam…). Aquesta tècnica era una de les mes utilitzades en la publicitat del moment, fet que permetia que els missatges artístics contrastessin amb l’ús empresarial del format. L’ús d’aquesta tècnica, com passa a la publicitat, facilitava la transmissió de missatges molt directes i visuals fins al punt que en algunes obres fins i tot s’hi va incorporar text per facilitar-ne la comprensió. Un exemple seria el quadre de Lichtenstein Girl/Spray of can from Walasse Ting, on una dona somriu al costat d’un pot de spray mentre que, a la part inferior, l’autor hi va redactar un text on exposava els papers que la dona hauria de fer al llarg de la seva vida només pel fet de ser-ho (tenir fills, casar-se, comprar perfum, flors…). També és interessant destacar que l’exposició conté algunes obres fotorrealistes, un format molt poc utilitzat que consisteix en l’adaptació d’una fotografia a la pintura o gravat. És una tècnica similar a la litografia, també molt present a l’exposició, amb la diferència que l’última no busca el realisme, sinó que se centra més en el significat. Aquestes litografies acostumen a estar plenes de crítica social contra figures públiques com Mao Tse Tung, on Warhol critica el fet que un president vengui la seva imatge com ho faria un cantant. Irònic que aquell mateix any Warhol publiqués la litografia Vote for McGovern on mostra el seu suport a la candidatura d’un president. Tot i així, l’obra es considera una crítica a Nixon més que un missatge de suport.
Tot i això, la crítica social no es l’únic tret que descriu l’exposició. Els anys 60 també van ser una època de progrés per a certs corrents d’art modern com el minimalisme o el gestualisme, generant obres increïblement estètiques però, alhora, amb missatges de difícil comprensió. Per altra banda, diversos autors com Warhol van acabar treballant (tot i que en el seu cas indirectament) per grans empreses com Campbell. En definitiva, l’exposició està formada per obres crítiques amb el context del moment i per obres que accepten aquests canvis i els traslladen a un llenç amb objectius tant artístics com comercials. Tot i així, aquest últim tipus de quadres son molt minoritaris. La majoria de l’exposició pertany a un context de forta crítica contra uns aspectes de la societat del moment que, avui dia, segueixen més presents que mai.